Camina amb pas ferm pel camí que va traçar Vittorio Messori: el del periodista que explora en els misteris de la fe. Tenim els seus incomptables reportatges a ALBA i el seu primer llibre, Medjugorje (Ed. Libros Libres), en el qual dóna les claus del per què des de 1981 més de 30 milions de persones han anat en pelegrinatge a aquest poblet perdut de Bòsnia i Hercegovina.
– Es defineix com un periodista catòlic?
– Diguem que sóc un catòlic ficat a periodista.
– Però, això és possible?
– És clar! L’existència de l’Església és un esdeveniment universal que parteix d’una notícia concreta. I la proclamació d’aquesta notícia és el més gran dels periodismes.
– És a dir, que amb les coses de Déu es poden fer bons reportatges.
– Bons reportatges? Els millors!
– Per exemple?
– Les cartes de sant Pau. Són cròniques que, a més de la càrrega argumental, són plenes de viatges, d’anècdotes, d’aventures…
– I de contratemps…
– Malgrat els quals el periodista, en aquest cas sant Pau, per tal de proclamar la veritat, no s’ensorra.
– Parla d’aventures. És dels que pensen que no hi ha aventura més apassionant que la de la fe?
– Absolutament. El de la fe sempre és un camí cap al desconegut (amb certeses, sí, però intangibles). Per això la fe ha aportat, i continua aportant al món, les més grans històries; històries veritables, no fabulades .
– Inclou, suposo, les de conversió. Per què a uns els succeeixen i a altres no?
– La crida a la conversió és universal. Però hi ha persones que es tanquen tant que Déu ha de buscar un camí específic.
– Específic i, de vegades, increïble. Com podem donar per veritable una història així?
– Doncs jutjant pels fruits. Vaig conèixer una persona que dels divuit als vint anys va ser el rei del narcotràfic a Frankfurt. Avui, quinze anys després, i després d’una sèrie d’avatars, és sacerdot catòlic i utilitza la seva experiència de dolor i de creu per treure gent del pou de la droga.
– Un altre testimoni
– El de l’home que tenia planejat viatjar a Cuba, de turisme sexual. En arribar a Barajas, es va adonar que l’agència de viatges l’havia enganyat. La companyia aèria, per solucionar-ho, el va ficar en un avió rumb als Balcans.
– I?
– Va acabar a Medjugorje, un petit poblet catòlic envoltat de musulmans, al sud de Bòsnia i Hercegovina. Allà es va convertir al catolicisme.
– A Medjugorje, diuen, s’apareix la Mare de Déu des de 1981. L’Església estudia el cas. Fer això al segle XXI, no és donar arguments als que tracten de ridiculitzar els catòlics?
– Les aparicions marianes no són invent de l’Església, sinó intervencions de Déu. Quan l’Església n’estudia una, no és ella la que queda als peus dels cavalls, sinó els seus enemics.
– Per què?
– Perquè, i si la ciència s’esgota sense explicar el fenomen? Què faran els que ridiculitzen l’Església? Plegar veles? Convertir-se?
– Fàtima, Lourdes, Banneux… No li crida l’atenció que Maria triï per aparèixer destinacions tan poc turístiques?
– Quan es vol donar difusió a alguna cosa, el més normal és anar a les televisions, donar una roda de premsa a les Nacions Unides, muntar un numeret a Las Vegas…
– Què vol dir?
– Que per fer-se home, Déu va triar l’últim poble de l’última província romana: Betlem. I en un temps en el que no existia Google Maps!
– O sigui que…
– Déu actua d’aquesta manera. Quan el Senyor irromp en la Història , vol deixar clar que és Ell qui ho fa, no els homes els qui l’obliguen.
– I per tenir una trobada personal amb Crist, cal pelegrinar?
– En absolut! El Crist el pots trobar en una persona, en un moviment de l’Església, en una situació tràgica, en un moment dolç… Ell està darrere de totes les cantonades de la vida.
– Parlem de pelegrinatge. Definiu-lo.
– Exercici espiritual i físic que comporta disposicions interiors i exteriors.
– És a dir, que no és un viatge.
– Sí, però no un de qualsevol. El destí final està més dins que no pas fora. El pelegrí es posa en camí per aturar-se en l’important de si mateix.
– Té algun consell?
– No cercar satisfer els teus anhels materials ni el teu ego, tenir la ment oberta, abandonar-te en mans de Déu, deixar-lo fer… Només així actuarà en nosaltres, si no, serem turistes, no pelegrins.
– Conclusió
– Pelegrinar és donar a Déu l’oportunitat de demostrar en pocs dies el que pot fer per tu en tota la teva vida.
19/06/2009 | Gonzalo Altozano
Fuente: https://www.albadigital.es
