Jesús García/ReL
En Guillermo Ortea portava una vida aparentment normal. Estava casat i era pare de quatre fills. Res feia suposar que els problemes que tenia a la seva vida i que poc a poc anaven minant a la família, podien tenir un origen diabòlic, camuflat en el que semblava un senzill i inofensiu joc d’adolescents : la taula de la ouija.
L’últim cap de setmana del mes de març del 2014, en Guillermo Ortea va explicar la seva historia personal davant de nombrosos joves i pares de família a Barcelona i Girona, advertint dels perills de les pràctiques espiritistes.
Ell mateix va explicar que fins quinze anys després dels seus jocs amb la ouija no es va adonar que patia una influència demoníaca que afectava tots els àmbits de la seva vida, fins a portar-lo al límit de la desesperació, tant a ell com als seus familiars. Ara en dóna testimoni per tal d’advertir als joves que aquestes practiques espiritistes no són un joc inofensiu.
– Guillermo, ets una persona de pregària. A casa teva, a dia d’avui, no hi ha cap dia en el que la teva esposa i tu no reseu junts el Rosari. Ha estat sempre així?
No, ni molt menys. Això és molt recent. He passat 35 anys de la meva vida no tenint Déu present o tenint-lo poc present. La família de la qual vinc –sóc fill únic- no ha tingut en la fe un referent vital. Potser sí cultural, però no vivencial, com ara.
– Quina és la diferència entre aquesta fe cultural i una fe vivencial?
Pregar amb el cor. Això marca la diferència. Una cosa és fer-ho per costum, per cultura, per tradició, fins i tot per obligació, i una altra és tenir una relació viva, diària, amb Crist: tenir present Déu en totes les coses de la teva vida, no tan sols els diumenges. Per a mi, el sentiment religiós no va existir mai, ni al fer la Primera Comunió ni res. La cosa va començar a canviar fa tan sols dos anys, estant ja casat i tenint quatre fills. Ho vaig aprendre, o millor dit, ho vaig rebre, en un pelegrinatge a Medjugorje.
– Abans d’aquest pelegrinatge, anaves a Missa amb la teva dona o et confessaves?
Anava a Missa els diumenges perquè la meva dona insistia, i a mi em sortia més barat anar-hi que barallar-m’hi, però era el primer en sortir de l’església, mai n’assabentava de res i el que dius de confessar-me, des que anava a l’escola que no ho feia, amb l’excepció d’alguna vegada per algun bateig dels meus fills; que també vaig viure de forma cultural. M’era igual batejar-los cristianament que pel ritus hindú.
– Vares anar a una escola religiosa?
Sí, i curiosament aquí es varen originar els meus problemes. Vaig anar a una escola catòlica molt coneguda a Barcelona. Els meus pares, que no eren persones religioses, m’hi varen portar quan tenia 13 anys per veure si em centrava. A aquesta edat ja em distreia massa amb les noies i amb altres coses i volien quelcom més estricte per a mi.
– Per què dius que possiblement allà començaren els teus problemes?
Perquè fou en una de les convivències per a nois que s’organitzava a l’escola on el meu grup d’amics i jo vàrem fer l’idiota, però prefereixo explicar-t’ho més tard, és important seguir un ordre.
– D’acord, tu mateix.
Quan la meva dona i jo ens vàrem casar, estàvem molt enamorats. Ara penso que encara ho estem més, però el camí ha estat molt dolorós. Jo diria que fins i tot vam arribar a l’extrem d’estar a punt de separar-nos, el qual, per a mi, crec que hagués sigut fatal. M’hagués desesperat i possiblement no seria aquí explicant-te la meva vida.
– Per què vàreu arribar a aquesta situació?
Pel meu comportament immadur i il·lògic, absurd en moltíssimes qüestions sense importància del dia a dia, i en moltes d’altres que sí la tenien. No estava centrat en la meva vida, en estar per la meva dona i els meus fills, i sempre estava distret amb qualsevol cosa que em vingués de gust a mi.
Això poc a poc et va separant de la família, fuges de les teves responsabilitats, i vàrem arribar una mica al límit quan va néixer la nostra quarta filla, perquè va néixer amb una malaltia severa, el que t’exigeix molt més, i tot i això jo vaig començar a donar molt menys. M’amagava.
– Com us en vàreu sortir?
Els meus sogres varen adonar-se de que estàvem arribant a una situació límit. Ja varen veure que les seves pregàries s’estaven acabant sense que res canviés en nosaltres, i ens varen oferir, com a recurs d’emergència, anar a Medjugorje.
– Què vares pensar, quan us ho varen oferir?
Li vaig dir a la meva dona: “Perdona, però jo no dedicaré les meves vacances a estar en un convent ni res semblant. No em dóna la gana, no em fastiguegis. Què aniré a fer a Medjugorje? Però això què és?
– I aleshores, com és que hi vares anar?
Per respecte als meus sogres. Estaven preocupats i són unes persones que ens estimen molt. A la seva filla, per descomptat, però jo sé que a mi també m’estimen molt, i ja que m’oferien quelcom per ajudar-me, em sabia greu menysprear-los. Vaig acceptar anar-hi amb la meva filla Elena. Si Déu existia, que m’ho demostrés curant-la.
– Què va passar a Medjugorje?
La pregunta seria què no va passar a Medjugorje, però bé, intentaré resumir què va passar aquell segon dia.
– Endavant
La meva dona es va voler confessar i vàrem anar cap a la parròquia. Quan va sortir del confessionari vàrem anar a l’església per escoltar la Missa. Això va ser durant el Festival de Joves de Medjugorje, i el dia abans havíem anat a Missa a l’explanada, però aquell dia vàrem decidir quedar-nos allà dins, al darrera de tot.
De cop, una monja va entrar a l’església, era una senyora molt primeta, amb el cabell grisós, amb un jersei blau, una camisa grisosa i una faldilla de tub llarga, també de color blau. Devia tenir aproximadament uns cinquanta anys i la seva cara era molt dolça. Transmetia molta pau. Es va asseure al costa de la petita Elena i va començar a jugar amb ella. La petita es va voler asseure sobre d’ella. Vaig intentar evitar-ho, però aquella senyora va dir que no passava res, i vàrem estar així tota la Missa. Hi havia una certa comunicació entre elles, i a la petita Elena se li notava que se sentia molt bé al seu costat.
Quan va arribar el moment d’anar a combregar, la monja, en italià, sense venir a tema, ens va dir: “La vostra filla no està malalta”. Jo em vaig quedar com atordit, perquè se m’ajuntaren massa pensaments al cap. Primer, qui ets tu per dir-me que la meva filla no està malalta. Però al mateix temps hi va haver una sorpresa, perquè ella no havia de saber que la meva filla té el que té, ja que no se li nota si no té una crisi d’epilèpsia, que no va ser el cas.
Quan vaig poder reaccionar, li vaig dir : “Miri senyora, sí que ho està”. Però va insistir: ”No, no està malalta. La nena té un bloqueig. Hi ha alguna cosa amagada que la bloqueja”. Vaig començar a pensar que la meitat d’aquell poble estava boig. Se’m va fer una nus al cap, de veritat. Se’m va posar malament, però al mateix temps pensava molt ràpid el per què aquesta senyora ens deia això. Aleshores ella insistí: “La vostra filla està sana. He resat per ella durant la Missa i he notat quelcom que no m’agrada. Quan torneu a casa, porteu-la al vostre capellà i que faci una pregària d’alliberament per ella. En un futur, es curarà. Creieu-me, sé del que parlo”. Aleshores, va canviar de cara, es va posar seriosa i ens va preguntar a la meva dona i a mi: “Heu fet algun tipus de màgia, espiritisme o heu jugat amb la ouija o alguna cosa així?”.
Estàveu incòmodes?
I tant! Ens va fer preguntes que no tocaven. Vaig pensar que havia estat un error anar a aquell lloc. No estava preparat per aquest episodi, però no va ser res comparat amb el que va venir tot seguit.
Què va passar?
Vàrem combregar i quan ens varen donar la benedicció vàrem marxar. Saps que a l’església de Medjugorje hi ha un espai entre la porta del temple i la porta del carrer, on estan col·locades les piles de l’aigua beneïda i les revistes de la parròquia. Possiblement trigues uns cinc segons a creuar-lo.
Sí, és així
En aquest tram, en aquest lloc, em varen venir al cap uns records que tenia absolutament oblidats, i de cop vaig veure amb tota claredat una sèrie d’imatges, com flashos en el meu cap, de la meva època d’escola, quan tenia uns tretze anys, fent espiritisme amb una ouija.
Pots descriure detalladament el que vares veure?
Perfectament. Varen ser uns records molt nítids, que em varen venir de cop, i que des de no sé quan no me n’havia recordat mai més. Estava amb un grup d’amics de l’escola, en una de les seves cases de convivències, al voltant d’una ouija que nosaltres mateixos havíem fabricat. Recordo que ho vàrem fer perquè ens avorríem, i no va ser únicament una vegada, sinó més. Era quelcom en certa manera habitual. Però el que sí recordo és que la primera vegada va ser en una d’aquestes convivències. De fet, fins i tot recordo les cares de les persones que hi érem.
Què recordes pel que fa a sensacions?
Recordo el morbo pel desconegut, pel prohibit, la curiositat de l’adolescent davant el que és perillós. Recordo que aquell vas es va moure, però no sé dir-te si el movia jo o si es movia sol, i no et puc donar gaire detalls més. Al mateix temps que recordo aquests fets, recordo quelcom que em va espantar, i és el veure’m a mi mateix fent la ouija, jo sol a casa meva, amb una taula que jo mateix em vaig fabricar. Ara se’m posen els pels de punta.
Guillermo, de tot el que m’expliques, no en recordaves res?
Zero. Mai. Mai. Alguna cosa va passar que m’ho va fer oblidar tot. I de cop, ho veig tan nítid com qualsevol record de coses que he fet aquest matí. Va ser un record que aglutinava totes les vegades que havia fet allò, que no varen ser dues o tres, sinó moltes, amb relativa freqüència, de manera molt innocent, per curiositat, per passar l’estona, sense cap intenció estranya. No ho sé, suposo que quan ets adolescent busques divertir-te de qualsevol manera i mai ningú ens va advertir del perill que això comportava. Ni molt menys ens imaginàvem el seriós que és aquest problema.
Recordes quan vares deixar de fer allò?
Vaig fer la ouija sovint els anys que vaig ser alumne d’aquell col·legi, que fou entre els tretze i els divuit. Després no ho vaig tornar a fer i ni tan sols me’n vaig recordar mai més. És com si hagués tallat de cop aquests records i l’interès per fer-ho. Alguna cosa va passar que em va tallar la consciència d’haver-ho fet, però no sé què va ser. No me’n vaig tornar a recordar fins aquell dia a Medjugorje en el moment que surto de l’església.
Com vares reaccionar?
Em vaig posar literalment malalt. Em va entrar una suor molt freda, el cor se’m va accelerar i les cames em varen tremolar. No és una manera de parlar, sinó que realment quasi caic. Vaig sortir d’allà en estat de xoc. Vaig haver d’asseure’m perquè just després de recordar tot això, de seguida vaig prendre consciència que a mi em passava quelcom que tenia a veure amb tot allò, que els comportaments tan estranys que sempre havia tingut amb la meva família, venen d’allò.
Que hi ha moltes coses que he fet molt malament i que jo no sabia per què les feia, coses que em descentraven del que era realment important en la meva vida. Vaig prendre consciència que hi havia quelcom en mi que em governava més que jo, fent-me prendre decisions errònies i fent que em comportés de manera equivocada. Aleshores me’n vaig adonar, allà assegut a la porta de la parròquia, i vaig sentir com si Déu o la Mare de Déu, o qui fos, com si em digués : “Guillerm, no és la teva filla qui necessita ajuda, ets tu. Deixa-la a ella, que està molt ben cuidada, i ocupa’t d’això teu”.
Què és “això teu”?
Jo he tingut algun tipus d’influència diabòlica en algun grau. No crec que hagi estat una possessió, però sí que he viscut sota la severa influència del Dimoni durant anys. A Medjugorje, gràcies a Déu, la Mare de Déu va començar a posar ordre a la meva desordenada vida, començant per mostrar-me quin era el meu problema, i el de la meva família. A partir de Medjugorje he anat coneixent veritats de la nostra fe, tan desconegudes fins i tot pels catòlics dins l’Església, que al començament et desquadren, però que després són molt ordinàries.
A quin tipus de veritats et refereixes?
Hi ha moltes coses que pensem que no són veritat i sí que ho són. Per exemple, els dons de l’Esperit Sant, aquests dels que parla Sant Pau. No són només una manera bonica de parlar. Existeixen i si t’obres a Ell i l’invoques amb fe, se’t donen. Són coses que no es veuen, com per exemple el que ens va passar amb la religiosa a l’església.
Aquella nit vares poder dormir?
Com volies que dormís! És impossible. No ho vaig fer de tota la nit. Amb tants impactes en un sol, dia el cos se’n ressent. És com que s’ha d’adaptar a les realitats de l’esperit.
I l’endemà, com estaves?
L’endemà estava com si flotés.
Què vols dir?
Que floto. De cop la vida em va semblar tan meravellosa que semblava que el meu cos pesava poc. No sé què em passava, però vaig veure la vida com un do preciós i vaig començar a pregar.
Bé, ja havies pregat una mica els dies anteriors
Jo no havia pregat mai en ma vida. Allà em vaig adonar del que era pregar. A Medjugorje la pregària et surt, no ho pots parar. És com respirar, una constant presencia de Déu, quasi tangible. Com que no saps ben bé què has de fer amb aquest desig, doncs jo vaig començar a resar rosaris, i no sé quants en vaig resar aquell dia. Va ser meravellós pregar sense esforç. A mi sempre m’havia costat tant…, i de cop resava amb la mateixa facilitat que si caminés. Així vaig passar la resta dels dies a Medjugorje, flotant, pregant, feliç, coneixent una felicitat nova. I així tornàrem a Barcelona.
Quines reflexions fas quan arribes a casa teva?
El temps ha anat passant poc a poc i clarament m’adono de que qui necessita l’ajuda de Déu no és la petita Elena. Ella és un àngel que Déu ens ha enviat, a la que Déu estima tal i com és, i que qui necessita un miracle, sóc jo. També m’adono de que nosaltres no vivíem la fe com hauríem d’haver-la viscut. En tornar a Barcelona, vàrem començar a viure la fe des d’una postura apostòlica i evangelitzadora en la que jo no em reconeixia, sabent com era feia tan sols uns dies abans. La vida se’t gira totalment.
Em sabries dir quina diferencia hi veus, des de la teva perspectiva de cristià que deixa la fe i després es converteix, entre resar i pregar?
Crec que resar és recitar unes oracions i pregar és posar-se en presència de Déu, compartir amb Déu la teva vida familiar. Això és el que començàrem a fer quan tornàrem de Medjugorje. Vàrem posar Déu a dins de casa. Des de que tornàrem de Medjugorje, la vida a casa nostra ha canviat. Davant qualsevol contratemps, la nostra actitud, la de la meva dona i la meva, és una altra: és diferent, i és que de veritat sento que a mi m ‘han canviat.
Com féreu front al tema de les teves sessions de ouija?
Vàrem començar a fer pregàries d’alliberament. No exorcismes, que és diferent; l’exorcisme requereix una litúrgia especial oficiada per un exorcista, però sí petites pregàries en les que demanàvem a Déu el meu alliberament, o el d’aquells que el necessitessin a la meva família. Aleshores la meva sogra em va recomanar fer un recés, uns exercicis espirituals dirigits pel Pare Ghislain Roy, un sacerdot canadenc que entén d’això.
Què vols dir que aquest sacerdot Ghislain entén d’això?
El pare Ghislain és un sacerdot canadenc que té una sèrie de dons que s’han manifestat al llarg de la seva vida sacerdotal, coses estranyes fins i tot per a la immensa majoria dels catòlics, però que totes elles estan descrites en la Paraula. Una d’aquestes coses és el descans en l’Esperit. Així és com ho anomenen els que participen de l’espiritualitat de la Renovació Carismàtica, gent molt oberta a les manifestacions de l’Esperit Sant.
Què és un descans en l’Esperit?
No et sé explicar realment el que és, però jo mateix vaig viure un descans d’uns trenta minuts.
No sé si això és molt o poc…
És una barbaritat. No solen durar més de deu minuts, com a molt.
Ens pots explicar el que vares viure?
I tant, no és res estrany, tot i que sé que per a molts de vosaltres ho sembla. El mossèn t’imposa les mans i prega per tu. Aleshores, Déu obra en tu d’una manera sensible als sentits, i caus al terra. El teu cos es debilita i, sense perdre la consciencia, vius una experiència en la que, sense deixar d’estar a la Terra, el teu esperit, la teva ànima, assaboreix d’alguna manera Déu.
És quelcom semblant al que Santa Teresa anomenava un embadaliment?
No ho sé. Podria ser.
Dius que això és normal?
Sí. L’anormal és que els sacerdots no creguin en el poder que tenen per l’Ordre Sacerdotal. Els capellans tenen molt poder. Més estrany és el que succeeix en la transsubstanciació, en què un tros de pa es converteix en Crist, i a tothom li sembla normal. Suposo que és qüestió de costum o educació, però això és així.
D’acord. Continua amb el teu descans.
Quan el pare Ghislain em va imposar les mans i va pregar en silenci, vaig caure enrere. Vaig entrar en un estat en el que, com abans t’he dit, tens una percepció més amplia de les coses. No queda limitada tan sols a una percepció física dels sentits, sinó que va una mica més enllà. Els traspassa i veus coses que passen en el teu interior, en la teva ànima.
Sona a rotlle esotèric.
L’esotèric i demoníac va ser la ouija. Això és de Déu. Jo diria que és místic. La nostra història com a catòlics està plena d’experiències místiques en la vida dels sants, i per les que els feren la vida impossible. Són manifestacions de Déu a través dels seus elegits. En aquest cas, a través d’un sacerdot.
Com va acabar aquesta experiència?
Jo estava estirat i vaig començar e veure com començaven a sortir cap a fora unes taques negres, com núvols, que se n’anaven cap a una llum que hi havia sobre meu. Allà es dissolien. Això ho veia mentre vivia una sensació de molta calma, de molt benestar. Vaig preguntar-me què era tot allò, i ho vaig interpretar com si fos una porqueria o quelcom així que hi havia dins meu. Això va durar una bona estona, fins que finalment allò va deixar de sortir i vaig intentar aixecar-me, però el sacerdot m’ho va impedir i em va dir : “No t’aixequis encara. Queda-t’hi una estona més i deixa que el Senyor arribi dins teu”. Em vaig tornar a estirar i aproximadament al cap de tres segons va començar una segona part. Vaig ser més conscient que el Senyor m’estava netejant, i vaig deixar-me fer a consciencia. Va arribar un moment que em trobava tan bé que tenia una gran sensació de pau i alegria alhora que pensava: “Senyor, deixa’m veure a la Mare de Déu”. La puc veure ja?”. Però no la vaig veure. Crec que el que vaig veure és com una avantsala del Cel, però no em vaig morir. Allò es va acabar, em vaig aixecar i vaig marxar.
La Paraula diu que veurem coses sorprenents si tenim fe.
En aquests recessos, aquestes coses es veuen. A Medjugorje també. Crec que en aquest recés vaig quedar alliberat del que em va passar, que portava arrastrant des de l’adolescència, quan jugant amb la ouija vaig obrir la porta a la part fosca de la nostra transcendent realitat i no a la part bona. Per això vaig quedar atrapat. Jugar amb la ouija és com posar una bala en el tambor d’una pistola i deixar espais buits. Pot ser que no passi res, o potser que sí. Si passa, tindrà conseqüències fatals.
Després de tant temps, què recordes de Medjugorje? Què diries si un desconegut et preguntés què et va sorprendre, sense comptar la teva experiència tan íntima?
Que allà no costa res posar-te en presencia de Déu. És com un Cel terrenal. Ambdues realitats es solapen. Allà no costa res resar ni anar a Missa. I quan dic res, vull dir res. Allà desitges pregar, anar a Missa. Prens consciencia de la teva necessitat de Déu. Això jo no ho havia vist mai abans ni ningú m’ho havia explicat. Allà passa alguna cosa.
Quina?
Allà passa el que la Mare de Déu vol que passi, i el que li deixes fer. Allà tu hi arribes i al principi no passa res, però en un moment donat, quan te’n vols adonar, és com si el temps es parés, és com si totes les teves inquietuds, les teves angoixes queden arraconades temporalment, com congelades. Això et dóna temps per a parar-te davant el que és realment important a la teva vida, que és on està Déu. Així et pots conèixer una miqueta més, i quan tot torna a la normalitat, tu ja has canviat.
“De fet, quan tornes a casa pot ser molt dur, perquè tornes a una realitat plena de creus, i és com si allà sigui una cosa apart. Tornes a la realitat limitada temporal de la que d’alguna manera en vares sortir per un breu espai de temps. Però és molt important deixar-te fer, posar-te aquests dies en mans de Déu amb el cor obert. Amb confiança. Allà no hi ha creus. Allà hi ha alegria; no hi ha gent amb mal humor ni mala cara. A Medjugorje es crea una comunitat brutal entre milers de persones que tan sols desitgen el bé, un bé que coneixen i reconeixen que ve de Déu, i coneixen la manera d’importar-lo a les seves vides. Allà la vida no costa.
Et continua essent fàcil pregar?
Sí, m’és molt més fàcil que abans d’anar a Medjugorje. Ja li vaig dir que per a mi, anar a Missa era una tortura. I pregar, parlar amb Déu, amb Crist…ara és tan normal… És com si hagués conegut un nou amic, amb qui t’agrada més estar, amb qui t’agrada més compartir. Un amic diví que està a l’alçada dels homes. És brutal.
Ara que el coneixes i que vols que es conegui, qui diries que és Déu?
Déu és amor. Un amor enorme amb qui pots parlar i mai et posa mala cara.
Guillermo, en aquest moment vull fer una reflexió amb tu: vares estudiar en una escola catòlica i et dedicaves a jugar amb la ouija. A Espanya s’ha fet quelcom molt malament, atès que tot i tenir tan fàcil l’evangelització, hi hagi tanta gent tan allunyada de l’Església. Què és el que hem fet tan malament?
Crec que ens han explicat malament qui és Déu, ho hem explicat malament. Durant molts anys no s’ha explicat bé com ni qui és Déu. La imatge que em varen donar de Déu era falsa. Si me l’haguessin explicat bé potser no hagués necessitat anar a Medjugorje, però m’ho varen explicar malament.
Per què? Vull dir que no ho degueren fer amb mala intenció
És clar que no. Senzillament, s’ha explicat malament Déu perquè no se’l coneixia. Si no coneixes Crist no pots presentar-lo. Necessites viure una experiència que s’anomena trobada personal amb Crist, en la que tu i Ell esteu sols, sense ningú més que et contamini ni distorsioni, ni a favor ni en contra. Si el coneixes així, ja podràs viure la teva experiència de fe, no la que t’explicaren d’altres. Jo ja l’he conegut, i tot com sóc de pecador, dono testimoni de Crist, perquè l’he conegut.
Per què dónes testimoni?
Dono el meu testimoni perquè la Mare de Déu demana a Medjugorje que donem testimoni absolut, i jo tinc un deute molt gran. Em prenc molt seriosament això de trobar-me davant Déu i que la seva pregunta sigui: “Després de tot això, què has fet?, a qui ho has explicat?, a la teva família i prou?, Jo t’ensenyo el Cel i tu el poses en una llauna?. La Mare de Déu diu a Medjugorje: “Busco apòstols d’avui que transmetin la llum de Déu”. El que això ens ve a dir és que Ella busca gent que estigui disposada, que necessita reclutar gent que s’ofereixi, perquè som molt durs, i quan aconsegueix tocar el cor de tan sols un de nosaltres, perquè s’ofereix, necessita que ho expliqui.
Com està l’Helena?
L’Helena està molt millor. N o curada però si molt millor. T’explicaré una cosa d’ella: Quan la meva dona va quedar embarassada, no ho vàrem acceptar bé. Era la quarta, i ens va caure com una gerra d’aigua freda. Déu meu quin error!. No entrava en els nostres plans, trencava la carrera professional de la meva dona. Ara sabem que ella ha estat l’àngel que Déu ens ha enviat per a que el poguéssim conèixer. És l’àngel que Déu ens ha donat per tal que la meva família segueixi unida i per portar-nos a Medjugorje. La petita Helena no necessitava res. Ella és així i Déu la vol així, i la volia així perquè sabia que el que nosaltres necessitàvem més era a la petita Helena així. Ell ho ha volgut. Que ella es cura, fantàstic. Que no es cura, fantàstic també. Ella està complint a la terra la seva missió, que és estimar-nos des de la seva malaltia i deixar-se estimar per nosaltres.
Podeu llegir el testimoni íntegre d’en Guillermo en el llibre “Estamos de vuelta” (ed. Libros lilbres).
