Testimoni de conversió d’un casc blau a la guerra dels Balcans

“LA GOSPA”

EL TRESOR AMAGAT… LA PERLA VALUOSA…TESTIMONI DE CONVERSIÓ D’UN CASC BLAU A LA GUERRA DELS BALCANS

 

INTRODUCCIÓ

Recentment he llegit aquest missatge donat per la mare de Déu a la Marija, en el qual ens exhortava a no deixar mai de donar el nostre testimoni:

Estimats fills, doneu testimoni davant el món amb valentia, així jo també mouré cors durs i atrauré ànimes ignorants de la veritat. No deixeu de donar testimoni en tot moment, així consoleu el Sagrat Cor de Jesús i el Meu Cor Immaculat, patim menys, perquè cauran menys ànimes al foc etern, així es dóna una glòria a Déu més gran” 2 agost 1999.

Aquest missatge i el testimoni que de manera tan valenta està donant al món Maria Vallejo Nájera m’ha impulsat, després d’anar-ho ajornant durant 18 anys, a explicar el que la Gospa va fer amb mi i a donar finalment el meu testimoni de conversió a Medjugorje, després de rebre la darrera de totes les gràcies, tancant així feliç i miraculosament aquesta apassionant història viscuda amb Ella. Amb el pas del temps i la formació cristiana que vaig adquirir, Déu ha posat les coses al seu lloc i m’ha ajudat a veure-les des de la seva perspectiva.

Ara que durant uns dies estic retirat dels sorolls, les presses i sol amb la nostra Mare al Santuari de Fàtima, li demano a Ella que m’ajudi a recordar tantes gràcies rebudes durant el període comprès entre l’octubre de 1994 i l’abril del 1995, durant els sis mesos que vaig viure a Medjugorje, al costat de la Parròquia de Sant Jaume Apòstol.

Sóc conscient que he rebut molt, però també que Déu espera molt de mi, i amb aquesta responsabilitat visc volent ser per una part el bon alumne a l’Escola de la Gospa, i per l’altra, el Supernumerari de l’Opus Dei, fidel a aquesta vocació que Ella em va donar allà.

Vaig arribar a Medjugorje l’any 1994, llavors molt allunyat de Déu i allistat en un exèrcit com a casc blau, i hi vaig tornar el 1995, llavors amic de Déu i allistat en un altre exèrcit, l’Exèrcit de la Gospa, un Exèrcit espiritual en el qual la nostra Capitana ha reclutat ja molts guerrers dels que espera que no desertin de les files en què s’han allistat.

Ànims a tots aquells fills pròdigs que encara no han tornat a la casa del Pare i també als que, com jo mateix, hi han retornat portant una creu molt pesada. Que no es desanimin si Déu no els concedeix el que li estan demanant; Déu en sap molt més, hem de perseverar i tard o d’hora Déu ens respondrà. Jo vaig esperar quinze anys, i em va donar molt més del que estava esperant. Ell mai es deixa guanyar quant a la generositat.

ESCENARIS DE LA GUERRA

La zona d’operacions que tenia assignada el Batalló espanyol comprenia els pobles de Medjugorje, Mostar, Chaplina, Drazhevo, Chiluk i alguns destacaments més llunyans. Medjugorje era una zona on només arribar-hi es notava la protecció de la Gospa. Jo estava al quarter general ubicat a Medjugorje -era una zona privilegiada, perquè allà no hi va passar la guerra -.

Amb la finalitat de mostrar els esdeveniments, tant de la guerra com familiars que varen donar lloc a la meva conversió, us recordaré algunes de les Missions que vàrem realitzar i en les quals es pot apreciar millor que al costat dels mals de la guerra (provocats per Satanàs), sempre hi apareix la bondat de Déu, que mai no deixa sols els seus fills.

D’una manera inesperada i providencial, a la tardor de l’any 1994 vaig anar per primera vegada a trobar la Gospa durant la Guerra dels Balcans, com a part del contingent militar liderat per Unprofor, com a casc blau en missió de pau, sense ni tan sols imaginar-me el que la Gospa em preparava al bell mig d’un ambient tan hostil: Ara, qui ho diria!, continuo anant a veure la Gospa, i no com a casc blau, sinó com a pelegrí. L’octubre del 2011 vaig tornar de la meva darrera peregrinació, i ja tinc necessitat de tornar a aquest lloc de pau.

Era impressionant contemplar els efectes de la guerra, veure aquell panorama amb tanta destrucció a tots els pobles a prop de Medjugorje: Chaplina, Chiluk, Drazhevo, Mostar, amb els jardins públics i fins i tot els privats plens de tombes, les cases incendiades amb multitud d’impactes de granades i de projectils de metralladores. Contràriament, el poble de la Gospa, era “l’Oasi de la Pau”; Medjugorje va resultar intacte durant tota la guerra, no hi va caure ni una sola granada, ni un sol impacte de bala en cap edifici; la Gospa els desviava i fins i tot enderrocava els avions que ho intentaven i ho tornaven a intentar; els pilots serbis eren capturats i declaraven que no entenien com havia pogut desaparèixer un poble quan el sobrevolaven per bombardejar-lo, quan feia un dia blau i totalment clar, ni per quin motiu varen perdre el control de l’avió, afirmant que la Gospa devia ser la causa dels seus intents fallits. Així, i al costat d’un desert de devastació, mort i destrucció, deixaren tranquil aquest petit poblet que es va convertir en un oasi de pau tal i com ja havia anunciat la Mare de Déu.

EL BISBE DE MOSTAR CONFIRMA CINQUANTA JOVES

Una missió que vaig fer juntament amb el meu company inseparable, en Santiago, fou acompanyar el Bisbe de Mostar per tal de donar-li protecció fins a un poble a les muntanyes on hi havia un petit grup de catòlics enmig de musulmans. Durant el desplaçament, es respirava una gran tensió en l’ambient, i fou un llarg recorregut per carreteres molt perilloses, amb gran quantitat de boscos i muntanyes, amb zones vigilades per franctiradors.

Des que es va declarar la guerra l’any 1982, i degut al gran perill que tenia aquest recorregut pel Bisbe de Mostar, aquest no havia pogut visitar aquest grup de catòlics aïllats i rodejats per l’enemic, però aquesta vegada, amb la nostra protecció, va poder confirmar cinquanta joves.

Durant la confirmació, la policia musulmana – que es va unir a nosaltres per protegir el Bisbe -, es mostrava molt inquieta i preocupada; des dels teulats de la parròquia, juntament amb els nostres soldats, vigilaven els turons, perquè s’havia donat l’alerta que un grup de musulmans rebels volia atemptar contra la màxima autoritat catòlica de la zona. Si s’hagués produït, hauria originat greus conflictes i el trencament d’acords molt importants per ambdues parts.

Dins l’església es podia observar un fet miraculós: la seva volta estava totalment tirotejada, però la imatge de la Mare de Déu Immaculada, pintada al centre, continuava intacta, tot i que rodejada de múltiples forats de projectils kalashnikov.

EL PETIT DARIO, ORFE DE LA GUERRA

A més d’aquesta trobada amb el Bisbe de Mostar i amb el gran nombre de joves que, tot i el perill existent, varen rebre el sagrament de la Confirmació en una cerimònia profundament religiosa, plena de pietat, silenci i recolliment, no menys impactant, inesborrable i única va ser la trobada que vàrem tenir amb el petit Darío, un nen orfe de la guerra de tan sols cinc anys d’edat, que va presenciar amb els seus propis ulls com els militars musulmans varen entrar a casa seva, varen violar i degollar la seva germana i la seva mare, i també com després varen matar el seu pare i els seus avis. De tota la família tan sols deixaren amb vida a ell i el seu germà petit, per tal que ho expliquessin quan fossin grans. El fet que degollessin a tota la seva família va produir un trauma tan fort al petit Darío que va perdre totalment la parla, es va quedar mut.

Vàrem conèixer providencialment en Darío el Nadal del 1994, quan vam anar a portar a l’orfenat de Chituk un contenidor procedent de la parròquia espanyola a la qual pertany en Santiago, el meu company casc blau, ple d’aliments, roba, joguines i regals pels nens orfes; donacions aconseguides gràcies a les gestions realitzades per ell i en col·laboració amb la seva parròquia.

Una vegada més, la Divina Providència es va rendir davant la fe de Sor Josefa, mare fundadora de l’orfenat. Quan va arribar en Santi a l’hora de sopar, amb els aliments i regals, Sor Josefa, extremadament contenta, li explicava que dues hores abans les seves monges ja l’havien informat que tenien el rebost buit, sense res per sopar pels nens, però ella resava i els deia “No us preocupeu, Déu proveirà”, i així fou. Déu ho tenia tot previst just a l’hora de sopar; sor Josefa estava acostumada a confiar en la Divina providència en qualsevol situació en què es trobés, i quan li deien que era molt perillós endinsar-se sola amb el seu Toyota als llocs arrasats pels serbis, per tal de recollir els nens orfes que ho havien perdut tot, ella contestava que no anava sola, i ensenyava el Sant Crist que penjava del seu hàbit.

El petit Darío, quan ens va veure vestits amb l’uniforme de campanya i com que encara tenia terribles records dels militars musulmans, va córrer espantat a refugiar-se darrera els hàbits de Sor Josefa, que li va dir a l’orella “no passa res, Darío, soldats spañolskis dobro (españoles buenos), han portat joguines per a tu i pel teu germanet”.

Uns mesos més tard, quan vàrem sortir de l’Adoració nocturna a la parròquia de Sant Jaume Apòstol, hi havia Sor Josefa amb el petit Darío asseguts als bancs del davant, i en veure en Santi i sabent que “spañolskis dobro”, es va posar molt content i va córrer per tot el passadís fins on érem nosaltres i es va tirar als seus braços, mentre li queien algunes llàgrimes i tots ens vàrem emocionar.

Quinze anys després, en una de les molts peregrinacions que vàrem fer, vàrem visitar l’orfenat de Chiluk i ens vàrem assabentar per Sor Cornelia que la seva germana Sor Josefa havia mort i que el petit Darío, gràcies a la Gospa, s’havia recuperat de totes les seqüeles de la guerra, inclosa la pèrdua de la parla, i que viu a Itàlia juntament amb la seva família, i que amb 23 anys ja té tres fills.

Després vàrem anar al bosc on està enterrada Sor Josefa per tal de donar-li les gràcies per haver salvat tants nens orfes de la guerra, com en Darío.

L’INTERCANVI DE CADÀVERS

Dos altres escenaris impressionants que em feren pensar molt en aquest Déu que tenia tan oblidat, van ser, per una banda, el dels militars croates passejant tranquil·lament pels carrers de Medjugorje i fins i tots alguns amb els seus uniformes de campanya, les botes a la mà i resant el Viacrucis descalços pel Krizevac, el turó de la gran creu Blanca; en contrast amb l’escenari de la guerra, en mig de tanta mort i destrucció, on els protagonistes eren els cadàvers dels militars serbis i musulmans.

Organitzàvem i planificàvem els ànims de les dues forces enemigues durant l’intercanvi dels cadàvers d’aquests soldats que uns quants mesos enrere havien donat les seves vides per la Pàtria, com va ocórrer en l’ofensiva iniciada per l’exèrcit serbi, quan finalment després de sis mesos, vàrem entregar els cadàvers als seus familiars: esposes, fills, pares, avis, germans… tal i com havien caigut en combat, amb els uniformes de campanya i les botes posades. Ara, després de tant temps plorant i sense importar-los res, s’abraçaven als seus cossos que estaven en avançat estat de descomposició i amb gran dolor se’ls enduien per resar i donar-los sepultura.

PRIMERA GRÀCIA: LA CONVERSIÓ

Davant de tots aquests fets, no vaig poder continuar indiferent, allà s’enderrocaren tots els obstacles que impedien l’entrada de la Santíssima Mare de Déu dins el meu cor. Em vaig deixar conquerir per la Gospa, i em va robar el cor, i la meva vida va canviar del tot.

Aquesta conquesta es va convertir en un robatori: aquella tardor de 1994 el meu cor va deixar de pertànyer a Satanàs , perquè la Gospa la hi va robar, la meva ànima estava en el seu poder des de feia 18 anys, tenia una cama posada a l’ infern com el meu amic Patrick i no ho sabia, essent aquest robatori el més gran dels miracles que es produeixen contínuament a Medjugorje des de fa més de trenta anys. És per això que Satanàs està molt furiós, perquè la Gospa li treu de les seves urpes multitud de cors, és la gran batalla que hi ha dins el cor de cada pelegrí conquerit per la Mare de Déu, perquè en aquest microcosmos, “en el cor de l’home és on es decideixen els grans reptes de la humanitat, on es resolen o s’accentuen els conflictes”.

Una vegada efectuada aquesta conquesta, a més de per aquests esdeveniments de la guerra, per uns altres esdeveniments familiars que es produïren l’octubre de 1994, tan bon punt començava la missió, Déu em va enviar una enorme i pesada creu que m’obligà a tornar a Espanya al cap de quinze dies d’arribar a Medjugorje per tal de rebre el resultat de proves mèdiques que havien realitzat a la meva esposa. Tenia trenta un anys i estava en perfecte estat de salut, quan de sobte, en néixer el meu segon fill, li varen detectar un tumor cerebral maligne en fase molt avançada i impossible d’operar. Li donaven un màxim de vida de divuit mesos.

Déu va saber crear el clima necessari enviant-me el patiment i el dolor, perquè volia néixer de nou en el meu cor i volia facilitar-me el retorn a la Casa del Pare, com en la paràbola del fill pròdig, que quan el fill petit no tenia per menjar ni tan sols les garrofes que donaven als porcs, es va recordar del seu pare i se n’hi va anar; Déu va saber canviar la meva visió dels fets dolorosos en què em trobava, encara que jo en aquells moments no ho entenia. Ara sé que el patiment és un regal de Déu, és el trampolí que ens llença al braços del Pare, i per això hem d’acollir ara confiats i alegres tot el que Ell ens vulgui enviar, agraint-ho com un gran do, reconeixent-nos així com privilegiats, els seus elegits, en qui es complau; quan més patim, més l’estimarem i més ens assemblarem a Ell i a la seva Mare.

Si es pogués canviar el passat i em preguntessin ara si tornaria a repetir aquells moments i tot el que va venir després, malgrat tots els patiments, l’enorme creu i la malaltia i mort de la meva esposa, contestaria que sí, que tornaria enrere per tornar a viure aquells fets extraordinaris que varen revolucionar la meva vida.

Li vaig permetre a la Mare de Déu, no tan sols que em robés tot el cor sinó que llegís i conegués tots i cada un dels meus pensaments, pors, patiments i tot i la constant i anguniosa preocupació que tenia sempre, en pensar en la malaltia de la meva dona i el diagnòstic tan fosc i implacable que m’havien donat els metges. Gràcies a la Gospa vaig poder realitzar la Missió Internacional d’Unprofor i estar amb Ella a Medjugorje durant els sis mesos que va durar, i a més no tan sols vaig aprovar, sinó que em varen donar matrícula d’honor, amb tres condecoracions, no per mèrits propis, sinó pels de la Gospa, i per això vaig oferir-li les dues creus al mèrit militar i la menció honorífica que em varen imposar, perquè Ella ho feia tot per mi, em va portar als seus braços sense que jo ho sabés fins uns mesos més tard, el dia 19 de març.

Quan et sents tan segur en braços de la nostra Mare, prenent el Cos del seu Fill cada dia, s’acaben les pors i les preocupacions, deixes de tenir por a la vida i a la mort , “Qui es menja Déu cada dia, es menja el món”, i reps la mateixa fortalesa que va sostenir la Mare de Déu quan “stabat iuxta crucem” al costat de la creu de Jesús.

SEGONA GRÀCIA: EL SUPORT D’EN SANTI

A més de sentir aquesta seguretat espiritual, invisible, misteriosa i intangible en els braços de la Gospa, he de parlar especialment de l’ajuda de l’amic que tots necessitem per desfogar-nos quan ho passem malament, i també per plorar i on recolzar-nos. La Gospa sabia molt bé que aquest amic em faria molta falta tots aquells dies, i em va concedir també aquesta gràcia de tenir a prop el meu estimadíssim company i amic Santiago. Ara reconec que si m’hagués fallat, probablement no hauria pogut acabar la missió, ja que la terrible notícia de la fi de vida de la meva esposa – que em va fer caure per terra igual que a Sant Pau quan Jesús el va fer caure del cavall -, tan sols la vaig compartir amb ell, no ho vaig explicar a ningú més, i li dono un miler de gràcies pel gran suport que em va donar, perquè gràcies a ell també es va poder evitar que s’estengués la notícia de la malaltia i que la meva esposa ho sabés, doncs havíem acordat amb ella que si el resultat de les proves no era dolent, jo continuaria a Medjugorje, i en no dir-li tota la veritat (deixant-me manipular per la seva família) pel que feia a la gravetat de la malaltia, vaig haver de tornar amb la Gospa i ella es va quedar enganyada però tranquil·la.

Al mig d’aquest clima de patiments aliens i propis, vaig tenir fortes trobades amb la Reina de la Pau, vaig viure a Medjugorje els moments de més intensitat espiritual de tota la meva vida. Aquestes vivències són les mateixes que experimenta cada pelegrí quan es deixa conquerir per la Mare de Déu.

TERCERA GRÀCIA: LA CONFESSIÓ 

Una vegada fora tots els obstacles, i essent ja la Gospa la Reina del meu cor, la següent gràcia que vaig rebre va ser al voltant de la capella del destacament, moments abans que comencés la missa dominical. Ella em va col·locar davant del Tinent Coronel “Páter” dues vegades consecutives. Jo el vaig eludir per covardia, però a la tercera vegada la Gospa no va permetre que el tornés a ignorar, em va donar una forta empenta per vèncer totes les pors i també per obrir les portes al Seu Fill, fent que de la meva boca sortissin les paraules: Páter! em pot confessar en un moment? I en un moment Jesús va perdonar els meus divuit anys allunyat de l’Església, ignorant-lo totalment i sense trepitjar un confessionari. Quina pèrdua de temps! Tot i haver rebut una bona formació cristiana en el grup apostòlic juvenil “Crist jove” al que vaig pertànyer formant part dels consagrats de D. Joan Robles Febré fins als 16 anys, d’on va sortir una vocació sacerdotal i portant una vida de pietat excel·lent, amb Missa diària, rosari, sagraments, formació, xerrades setmanals, recessos, exercicis espirituals… però sense adonar-me’n i sense donar-hi massa importància, a poc a poc me’n vaig anar allunyant fins a oblidar-me del tot de l’existència de Déu i de la Seva Mare. Aquest fou el gran triomf del dimoni fins aquest moment en què la Gospa va dir “ja n’hi ha prou Satanàs”, trepitjant-me fort per a rescatar-me.

Allà, vestit d’uniforme de campanya i de genolls davant el Páter, també d’uniforme de campanya, a la capelleta del meu Destacament on tantes hores vaig passar després amb Jesús i la Seva Mare, en sentir les paraules “JO ET PERDONO” varen sortir les meves primeres llàgrimes d’alliberament, perquè si és cert que els ulls són les finestres de l’ànima, aleshores aquelles llàgrimes eren les paraules del cor que no podien pronunciar els meus llavis; llàgrimes d’alegria en sentir l’amor del Senyor i llàgrimes d’angoixa i penediment per haver-lo ofès, per estar preocupat i submergit en coses que no valien la pena, pidolant ídols i déus de fang que no són verdaders. Allà, davant de tota la història dels pecats de la meva vida, davant el mal ús de la meva llibertat, els errors del meu enteniment, la meva voluntat i el meu cor, Déu va tornar a la meva vida la dimensió que va voler donar-me des del meu naixement, i me la va tornar de manera definitiva en Jesús amb una generositat que ara em permet repetir “feliç culpa que va merèixer tal Redemptor”. Era impressionant sentir el cor cremant amb el foc de l’amor diví, de la pau del cel i de la felicitat de l’esperit; mai en la vida havia sentit això que Jesús ens va prometre: “Us deixo la Meva Pau, Us dono la Meva Pau”. El món mai em va donar la pau i mai més me la donarà, per això mai no me la podrà prendre, perquè no me la pot donar. Des d’aquell dia, la meva llibertat i la voluntat de Déu han caminat i seguiran caminant juntes, agafades de la mà fins al final del camí.

Aquesta és la tàctica que la Mare de Déu ha utilitzat amb els quaranta milions de pelegrins que han passat per Medjugorje. Ella ens posa davant el seu Fill, Jesús ens perdona i promou el plor de la nostra conversió, “del fons de l’ànima neix un acte de veritable constricció que ens treu de la postració del pecat”, brotant així el plor autèntic quan els nostres ulls confessen, amb aquestes amargues llàgrimes que desfan la culpa i mereixen el perdó, no tan sols dels nostres pecats, sinó també del dolor del cor, “són llàgrimes beneïdes com les de Pere, signe de penediment i de conversió, que ens renoven les gràcies del Baptisme”.

Medjugorje és el confessionari del món, els hàbits dels franciscans acaben xops amb les llàgrimes dels penitents, és la tornada a la Casa del pare, la tornada dels fills pròdigs; allà la Mare de Déu ajuda els seus fills a donar el primer pas cap a casa, i aquest primer pas, que és el més important, s’anomena confessió, que és el mateix que dir: expulso Satanàs de la meva vida i hi introdueixo Jesús i la Seva mare Beneïda.

QUARTA GRÀCIA : LA COMUNIÓ 

Després de la Confessió, l’altra gràcia fou en el moment de la meva “PRIMERA COMUNIÓ” després de tant temps de romandre’n allunyat, sense rebre-la durant tants i tants anys. Sentia com Jesús em visitava i com en el meu interior ressonaven les seves paraules de l’escriptura: “el qui mengi el meu Cos i begui la Meva Sang té vida eterna”, i “Jo estaré en ell i ell en Mi”. Va ser quelcom meravellós i en dono gràcies a Déu cada dia, per haver-lo retrobat a través de la Seva Mare, per haver-me perdonat, i li demano que mai més no permeti que em torni a allunyar dels braços de la Seva Mare, perquè vull anar-me’n directament al Cel amb Ells i vull ser sant i això escandalitza el dimoni que és el pare de la mentida i per això ens ofereix a canvi tot el que el món accepta com a bo: els vicis, els pecats de la carn, l’adulteri, la infidelitat, l’avortament, la unió de persones del mateix sexe anomenant-la matrimoni, les drogues, la mentida, l’eutanàsia, la hipocresia, i nosaltres com a alumnes de l’escola de la Gospa tenim la responsabilitat de defensar la nostra Fe i de compartir amb els nostres germans totes les gràcies que rebem en aquesta meravellosa Escola.

TEMPS DE PROVA, SILENCI I ORACIÓ

Després del primer i més important dels moments viscuts amb la Mare de Déu en la Confessió i en la Comunió, després d’haver-me robat el cor ja des del començament de la Missió l’octubre del 1994, varen arribar altres gràcies molt grans, foren deu vivències, nou de les quals ocorregueren allà a Medjugorje. Però la desena i última que completa i (de moment) tanca aquesta apassionant i miraculosa història viscuda amb la Gospa, va produir-se el dia de Sant Josep de l’any 2011 a San Miguel y Los Peñones de la Sierra de Hornachuelos, a Còrdova. Tanmateix, Déu va voler que entremig hi hagués un llarg període de silenci, sense res especial, d’espera i d’incertesa davant el pronòstic d’aquesta creu tan pesada, que es va perllongar des de l’octubre fins al 19 de març, però va ser un període d’esperança i de perseverança amb les eucaristies diàries, el matí a les set amb el pare Slawko a la parròquia i a la tarda amb el Páter a la Capella del meu destacament; un període de llargues hores de pregària davant el Sagrari, de continus Rosaris, Viacrucis i Adoracions nocturnes, d’anar a dormir resant, de resar adormit i de llevar-me resant.

En començar la Quaresma, volent debilitar la voluntat de Déu, vaig començar un dejuni a pa, aigua i algunes infusions que va durar quaranta dies, amb la voluntat que escoltés les meves pregàries i obtenir la resposta que em concedís la curació del càncer de la meva esposa, que tant insistentment li demanava des del primer dia, animat per l’exemple del pare Slawko que durant totes les Setmanes Santes ell i els seus germans franciscans dejunaven a pa i aigua, i aquesta Setmana Santa l’oferirien per a la guarició del cos i l’ànima de la meva esposa. Ara, en comprovar el gran esforç que suposa poder dejunar dos dies a la setmana tal i com Ella ens demana, sóc conscient que aquest llarg dejuni de quaranta dies va ser, pels fruits que varen produir, una altra de les gràcies més grans que em va concedir la Gospa.

Em vaig quedar esquelètic, però alliberat, no tan sols del pes material i visible de la carn, sinó també d’aquest altre pes que dificulta la disposició interior per a la pregària, per assaborir i gaudir de les coses espirituals i invisibles. La resposta del Cel no es va fer esperar més i varen venir moltes gràcies i favors. Déu actua sempre així, provant la nostra fe, però nostre Senyor és molt Senyor, i tot un Cavaller, i per molt que li donem, Ell ens dóna molt més. La Mare de Déu ens impulsa a ser generosos amb el Seu Fill per tal que rebem infinitament més del que donem, per això Ella ens diu: “Estimats fills, si sabéssiu com us estimo, ploraríeu d’alegria”.

CINQUENA GRÀCIA: ELS AMICS DE LA GOSPA 

Els grans amics de la Gospa: el pare Slawko, Susan, Nancy, Patrick, el Pare Jozo i els vidents, es varen convertir en els nostres millors amics.

Del pare Slawko Barbarik, “aquest senzill Pare Franciscà sota una llarga casaca marró”, hem de destacar que ha estat un pilar imprescindible en la història de Medjugorje, i per a mi i pel meu company Santiago ha estat una gràcia molt gran que la Gospa hagi promogut la nostra amistat. Amb ell hem compartit moments inoblidables i únics, com la santa Missa diària, que tot i que era en croata i no enteníem gairebé res, la seva intensa devoció i els cants de les monges en croata ens transportaven al Cel; o bé els àpats que alguna vegada compartíem amb ell i els franciscans al convent, i els esmorzars després de la Missa al nostre destacament, o les pujades a la muntanya de la Creu Blanca a les quatre de la matinada per fer el Viacrucis. El pare Slawko ho feia dues vegades a la setmana, i vaig tenir el privilegi de poder pujar-hi amb ell dues vegades , quan encara era fosc i estàvem sols i sense sorolls.

La Mare de Déu el va recompensar emportant-se’l al Cel a la XIII estació del Viacrucis, quan l’any 2000 el pare Slawko va expirar als braços de la Gospa quan estava amb el pelegrins. Fou Ella qui ho va confirmar l’endemà a través dels vidents dient-los: “No estigueu tristos pel vostre germà Slawko, perquè ja és a la taula celestial”. Encara tinc el Crucifix que el pare Slawko va recollir a una estació del Viacrucis i després em va regalar en baixar del Krizevac, en aquell inoblidable últim dia de la meva estada a Medjugorje, dient-me : “això ho conserves perquè recordis que vares prometre visitar la Gospa com a pelegrí”.

Vàrem conèixer a través de la Susan el nostre estimat matrimoni format per la Nancy i en Patrick. Amb aquestes tres persones hi vàrem mantenir una relació especial durant tota la Missió. La Susan era una jove nord-americana de Kentucky, pertanyent a una família grangera humil, però ella estava a disposició de la seva diòcesi vivint pobrament i realitzant treballs de Càrites en els llocs més necessitats, i ara és aquí dedicant-se a repartir ajuda humanitària als camps de refugiats i a les famílies necessitades amb la seva furgoneta groga. En aquella època vivia amb la Nancy i en Patrick en un pis situat a les afores de Medjugorje, i venia cada dia a Missa al nostre destacament juntament amb una altra noia de la seva diòcesi. Després el nostre Páter li feia classes d’espanyol. En molt poc temps es va guanyar l’afecte de tots els meus soldats, quan entrava per la barrera del destacament, amb la seva alegria i les abraçades i petons que feia a tothom, revolucionava a tot el cos de guàrdia.

Fou la Susan qui ens va posar en contacte amb tots els nostres amics, el Pare Slawko, la Nancy i en Patrick, el pare Jozo i els vidents de Medjugorje. També a través d’ella vàrem conèixer la història de les aparicions, i així vàrem començar a assabentar-nos de tot el programa diari que es portava a terme amb els pelegrins en aquella època, també de les aparicions públiques a la Creu Blava. Recordo que una nit en Santi i jo vàrem estar presents en una aparició de la Mare de Déu a la Creu Blava. Va ser a mitjanit, i no ens ho acabàvem de creure perquè va passar de manera imprevista: a la nit va venir la Susan al nostre destacament amb la seva furgoneta i ens va convidar a resar el Rosari a la Creu Blava i a quedar-nos-hi durant el missatge de la Mare de Déu. Així, i sense pensar-nos-ho dues vegades, una altra vegada vàrem marxar del destacament per estar amb la Gospa, que aquesta vegada es va aparèixer a l’Ivan.

De la Nancy, que en aquella època no en coneixíem la seva història, en guardo l’impactant record de la seva fe profunda i de la seva entrega a la difusió dels missatges de la Gospa. Era la intèrpret del pare Jozo, i una vegada vàrem estar amb ella juntament amb un grup de pelegrins al seu Monestir per escoltar el testimoni d’aquest pare franciscà. A pesar de passar per dues traduccions anteriors, el seu testimoni ens causà una gran impressió, tant l’expressió tan emotiva del pare Jozo com la de la Nancy, que demostraven que el que explicaven ho havien viscut intensament. Després el Pare Jozo ens va imposar les mans, i a través d’elles vàrem rebre aquella pau tan profunda, el do del repòs de l’Esperit Sant, sense que sabéssim què ens estava passant.

L’any 1981, quan varen començar les aparicions, el Pare Jozo era el rector de Medjugorje. Aquell any Ella es va presentar a sis noiets de la parròquia com a la Reina de la Pau. Al principi es mostrà incrèdul, però més tard ell mateix va veure la Mare de Déu i es va convertir, a pesar de la presó i de la persecució que va patir, en el testimoni més autèntic i fidel de la presència de la Mare de Déu a Medjugorje. Després de sortir de la presó, mai més no va tornar a ser el rector de Medjugorje, i fou per això que no vàrem tenir-hi tanta relació com amb el Pare Slawko, que n’era el rector quan l’any 1994 nosaltres hi arribàrem.

Jo coincidia cada dia amb la Nancy a la primera missa matinal que celebrava el Pare Slawko a la Capella, al costat del Santuari; ella de tant en tant s’apropava al nostre destacament amb algun nen malalt perquè el visitessin els metges militars. En Santi i jo l’acompanyàvem i així no havia de fer cua. Se’n preocupava molt i després de la visita se n’anava contenta i molt agraïda. Nosaltres també anàvem a casa seva, i juntament amb en Patrick i una altra noia de la diòcesi de Kentucky, ens organitzaven berenars entretinguts. Aquells moments que compartíem amb ells eren autèntics regals de la Gospa.

Un dels dies que mai no oblidarem fou el 23 de febrer de 1995, dia de l’aniversari d’en Santi, quan tots dos preparàvem una paella amb conills que criaven les famílies croates dels voltants per a tot el destacament i també per a la Nancy, en Patrick, la Susan, l’Ivan i el pare Slawko. Com que érem més de cent comensals, vàrem necessitar una paellera gegant, i a l’hora d’anar-hi posant tots els ingredients, com que ni amb el braç estirat arribàvem d’un extrem a l’altre, havíem d’anar donant la volta. Això va fer molta gràcia a la Nancy, i cada any que ens veiem ens ho recorda afectuosament. A Medjugorje no coneixien aquesta manera de fer l’arròs, i es quedaren sorpresos per la gran dimensió de la paella, i sobretot pel bon gust que tenia. Fa poc, en una recent peregrinació, la Nancy, rient moltíssim, ens va demanar que li preparéssim una altra “paela dobro” per a vuitanta capellans que acollia al seu castell. Però no va poder ser, perquè no vàrem trobar en cap lloc de la cuina del seu meravellós i celestial castell, una paella prou gran. Així doncs, vàrem canviar el menú per trenta truites de patata mega gegants que nosaltres mateixos vàrem servir, i vàrem poder comprovar com els agradà; això sí, fetes amb tota la paciència i afecte del món en una dia de rigorosa calor d’estiu croata. Fou un veritable plaer passar tot un dia al castell de la Nancy treballant pels nostres estimats capellans.

Els nostres amics estaven molt agraïts amb els cascos blaus. Tant la Nancy i en Patrick com el pare Slawko es varen posar molt contents quan els vàrem oferir els nostres soldats i les màquines per aplanar tota la zona que hi ha darrere la Parròquia de Sant Jaume Apòstol i construir-hi el que ara és l’esplanada amb l’enorme carpa i bancs, i on es desenvolupa tot el programa del vespre a l’aire lliure amb els pelegrins. En aquella època encara no estava construïda, i era urgent aquesta ampliació degut a la gran afluència de pelegrins en dates importants com l’aniversari de les aparicions. També vàrem ajudar Sor Josefa a construir un camp d’esports a l’orfenat de Chitluk pels nens orfes de guerra.

Ara, quan tornem a Mejugorje, sempre visitem la Nancy i en Patrick, que ja no viuen en aquell pis una mica atrotinat, en el qual s’instal·laren en l’època de la guerra, sinó al castell que han construït per acollir pelegrins i capellans d’arreu del món, i donar també els seus testimonis de conversió.

EL NADAL AMB LA FAMÍLIA DE L’IVAN I LA LJUBICA BARAC 

Durant les primeres setmanes d’estada a Medjugorje vàrem conèixer l’Ivan, un croata enorme de dos metres d’alçada i quaranta anys. Per mitjà dels nostres soldats ens vàrem assabentar que just al davant del destacament hi vivia aquesta família croata que produïa i venia vi; tenien la casa, les vinyes i la bodega tot junt en el mateix terreny.

Un dia en Santi i jo hi anàrem a comprar vi. Ens va rebre l’Ivan amb un somriure franc i penetrant, i ens va fer una forta abraçada i dos petons. Aquesta efusiva rebuda ens va deixar una mica tallats i sorpresos, però des d’un primer moment es va crear una amistat tan forta entre nosaltres que encara avui quan tornem a Medjugorje per alguna peregrinació, sempre ens quedem algun dia a casa seva. La retrobada és sempre molt alegre, però quan ens acomiadem dels nostres estimats amics l’Ivan, la Ljubica, l’àvia i els seus dos fills, es posen tan tristos que s’emocionen i sempre acabem tots plorant.

Aquesta família es va convertir en la nostra veritable família durant aquell temps que ens trobàvem allunyats de les persones estimades. L’escalfor i la tendresa amb què ens rebien tant l’Ivan com al seva esposa Ljubica, va fer que la separació de la nostra família no fos tant dolorosa.

L’Any 1994 vàrem passar les festes de Nadal a Medjugorje, i en aquells dies tan freds i entranyables en què les famílies croates es reunien al voltant de la llar de foc, en Santi i jo vàrem ser acollits pels nostres amics com si fóssim dos membres més de la família. Sempre que podíem dèiem: “anem a veure l’Ivan”, creuàvem la carretera i en dos minuts érem a casa seva prenent cafè, vi o aiguardent, segons l’hora que fos. L’Ivan deia: “medisina para la muela”, i essent-li igual l’hora que era, ens omplia un gran vas d’aiguardent al qual, davant la seva amabilíssima insistència, no ens hi podíem negar. Tot seguit venia la invitació a dinar o a sopar per part de la Ljubica, la seva esposa, i aquí sí que ja estàvem del tot perduts i no hi podíem fer res, encara que ens estigués esperant per a la reunió diària el nostre governador militar Charly. L’Ivan ens prenia la ràdio, el trucava i li deia “Charly, aquí l’Ivan! Santiago i grande bigote mea casa mangare, nema problema”. Això sempre ens portava algun petit problema amb en Charly, però no ens importava gaire, valia la pena quedar-nos a casa seva i oblidar-nos de tant en tant del fred i de l’ambient dur de la guerra.

Aquesta acollida tant calorosa ens recordava els primers cristians, quan la gent els veia deien: “mireu com s’estimen”. Tot i la dificultat de l’idioma, ens enteníem molt bé perquè l’Ivan era professor de la universitat de Mostar i sempre apuntava en una llibreta el significat de les paraules noves que anava aprenent. Amb això i xampurrejant paraules en italià salvàvem totes les barreres.

Avui els dono mil gràcies per haver-nos fet molt més alegre i inoblidable no tan sols aquell Nadal, sinó tot el temps que vàrem estar a Medjugorje, acollint-nos i donant-nos tant d’afecte. Gràcies també a la Ljubica per l’entusiasme i dedicació amb què ens preparava les seves receptes preferides; gràcies a l’àvia perquè també es va convertir en la nostra àvia bondadosa i afectuosa amb la que sempre resàvem l’Avemaria en croata que, com que sona com una música celestial, no fou difícil d’aprendre.

EL DIA DE SANT JOSEP

Les següents gràcies varen arribar el dia de sant Josep de l’any 1995, després d’aquest llarg, dur i inacabable període de prova. Recordo que aquell cap de setmana l’havia de passar a l’illa de Korçula ; l’ONU ens pagava un cap de setmana en aquesta illa: tot inclòx: hotel, sopars amb orquestra, festes… per tal de que ens relaxéssim i ens traguéssim l’estrès acumulat durant tants mesos a la zona d’operacions. Jo no hi vaig anar i vaig cedir el meu lloc a un soldat que s’havia incorporat més tard a la missió per cobrir una baixa, i per tant no li tocava anar-hi. No obstant això, vaig demanar als meus superiors que aquell cap de setmana, tot i que em quedava a Medjugorje, s’oblidessin de mi i no em posessin cap missió per tal de poder estar amb els meus franciscans, els vidents, el pare Slawko Barbaric, els meus amics Susan, Nancy i Patrick, la família del professor Ivan i Ljubica… i tot va passar durant aquell dissabte, dia de Sant Josep, en una successió de trobades amb la Santíssima Mare de Déu que varen culminar la matinada de Sant Josep amb una gràcia superforta: la Gospa em va despertar a les quatre de la matinada amb la seva veu dolça i maternal; però això ja ho explicaré més endavant.

SISENA GRÀCIA: LA TROBADA AMB NORAH MENGHIS 

La següent vivència amb la Mare de Déu va ser en sortir d’una Adoració nocturna la vigília de Sant Josep, durant la qual tornàrem a estar una hora agenollats mentre el Pare Slawko Barbaric anava pronunciant les pregàries amb molt recolliment i gran fervor. L’hora ens passava tan ràpidament que ens semblava com si fos un minut, per la devoció i el silenci que hi havia a tota la parròquia plena de gent adorant Déu. A la sortida de l’Adoració, la Gospa em va tocar el cor sorprenent-me a través de la Norah: després de cinc mesos demanant-li un senyal sobre la curació de la meva esposa, va aparèixer la Norah dient-nos :

“Quina alegria veure militars espanyols!!! En tots els dies que porto aquí encara no havia vist cap espanyol, he vingut amb una peregrinació des de Suïssa a donar gràcies perquè m’ha curat un càncer”.

Aquesta trobada em va semblar un regal del Cel i tot seguit vaig demanar a la Norah que demanés també la curació de la meva esposa perquè tenia un fill de set mesos i una filla de set anys. Es va quedar molt impressionada i després de parlar una estona i fer-nos una foto amb els nostres soldats, ens vàrem acomiadar. Tot i això, l’endemà, dia de Sant Josep, sense haver-ho planejat, ens vàrem tornar a trobar providencialment a la capella, que està al costat de la parròquia, en el moment en què ella estava demanant a Sant Josep que l’ajudés a trobar-me per regalar-me el quadre que m’havia comprat. La petició es va complir de manera immediata, i aquest quadre el conservo a casa meva en un lloc reservat al costat de la Gospa i la Divina Misericòrdia, lloc on cada vespre amb reuneixo amb el meu fill per resar el Sant Rosari. Per descomptat, en aquest petit altar també hi ha el pare Slawko amb el Crucifix que em va regalar, Sor Josefa, la meva esposa i el meu pare. Després d’aquesta trobada providencial, vam estar tot el dia de Sant Josep junts, encomanant la curació de la meva esposa. Vàrem pujar al Podbrodo i després al Krizevac, i ells varen ser testimonis de les vivències que explicaré tot seguit. Des d’aquell dia, Sant Josep té un paper molt important en la meva vida.

SETENA GRÀCIA: LA PUJADA AL PODBRDO

La meva setena vivència amb la Gospa va venir a continuació del regal del quadre de sant Josep, a la muntanya del Podbrdo, on el dia 24 de juny de 1981 la Mare de Déu s’aparegué per primera vegada als sis nens, i estant acompanyat d’aquest dos amics entranyables (ara sé que quan el vincle neix enmig del dolor, és més fort que qualsevol altre parentesc): la Norah Menghis, la peregrina canadenca que vaig conèixer providencialment la matinada de sant Josep (19 de març de 1995) quan sortia de l’adoració nocturna del Pare Slawko i que va anar a Medjugorje a donar gràcies per la curació, inexplicable pels metges suïssos, d’un càncer que era impossible d’operar pel fet de trobar-se al voltant de la vena cava, i d’en Santiago, el meu estimat company casc blau i supernumerari de l’Opus Dei.

Vàrem començar l’ascensió al Podbrodo per anar a trobar la Gospa, pel camí empinat, dur, aspre, desigual i ple de còdols punxants. Ella era allà, esperant-nos a dalt amb els braços oberts, disposada a acollir les nostres súpliques, fent-nos sentir fills d’una mateixa Mare que estava també allà amb nosaltres, que ens veia, ens parlava, ens estimava… què més podíem desitjar?… Ella ens coneix a tots, un per un, coneix els nostres problemes, les nostres desgràcies, i sobre tot la nostra esperança; per això ha estat baixant del Cel durant més de trenta anys, per això està allà a Medjugorje i hi continuarà, per escoltar les nostres súpliques, els nostres gemecs i eixugar les nostres llàgrimes. I a dalt d’aquella muntanya, al costat del meu estimat company Santiago i l’entranyable peregrina Norah – que mentre resàvem em deia a l’orella: ”No et preocupis, Déu escriu recte amb ratlles tortes, i la mare de Déu et donarà una gràcia especial”, vaig sentir aquella sensació que les pregàries per la meva esposa havien estat acceptades, havien arribat, i allà em brollaren per segona vegada les llàgrimes d’alliberament experimentades durant la confessió, de felicitat per la sensació d’haver arribat al port correcte, a aquesta fita que sempre havia buscat i que al final he trobat sobre una petita muntanya de Bòsnia-Hercegovina i no en els llocs equivocats, com l’esport, que fins aleshores havia estat el meu fals ídol –vaig arribar a ser esportista d’elit i també campió mundial militar de curses d’ultrafons, les més dures pel que fa al calendari esportiu per la dedicació i els sacrificis que exigien, però pel meu bon Déu tenia dedicació zero sacrificis zero. I novament la Gospa va actuar fent-me descobrir que totes aquestes coses com la fama, el prestigi, el triomf personal…tenen data de caducitat i deixen buit el cor, perquè només Déu pot satisfer totes les teves aspiracions.

Que bé estava allà dalt a la muntanya de les aparicions! semblava les faldilles de la muntanya del Tabor, entre aquells arbrets que dauraven els rajos oblics del sol apropant-se lentament a la posta, i entre les branques de fulles vellutades i pàl·lids colors, tantes vegades havia flotat la dolça imatge de la Gospa i dels àngels que l’acompanyaven: tot era pau i silenci, emoció i llum de quelcom diví sobre aquella muntanya, on sens dubte, com al Tabor, s’hauria sentit la veu del Pare: “Aquesta és la meva Filla estimada, escolteu-la”.

VUITENA GRÀCIA: LA PUJADA AL KRIZEVAC 

Però l’alliberament total va arribar a continuació, en baixar d’aquesta muntanya, a l’escalada al Krizevac, la muntanya en la qual vaig viure el meu via crucis personal i novament acompanyat pels dos cirineus que la Gospa em va concedir, i a més descalços perquè la bondat de la Norah és tant gran que tot i haver-se fet de nit i acabar-nos de conèixer, va tenir la generositat de voler oferir-ho per la meva esposa; en Santi i jo no vam tenir més remei que treure’ns també les nostres botes de campanya i començar descalços, i no tant sols la pujada, sinó també la perillosa baixada quan se’ns va fer de nit.

En Santi i jo vam començar portant les botes a la mà, darrera la Norah que ja s’havia descalçat. Caminar de pujada per aquell camí ple de punxes, pedres tallants i amb el terra dur, feia que sovint el peu fallés. Ens agenollàvem per pronunciar les pregàries serenes, profundes, fortes, dolces i amables del Pare Slawko, recollides al seu llibre “Prega amb el cor”, i aixecant-nos amb dificultat per seguir fins a l’altra estació amb la vista i el cor posats en aquella Creu Blanca, per aquell dur camí que Jesús va recórrer carregat amb la Creu, caient, aixecant-se i tornant a caure, però continuava, i nosaltres amb Ell al costat de la Mare dolorosa; havíem d’arribar fins a l’última estació, fins a veure les seves mans i els seus peus clavats a la Creu, i el pit obert entregant l’última gota de la seva sang, i a la seva Mare per tal que nosaltres rebéssim el baptisme de la seva Sang, amb la qual firmava la seva Maternitat i la nostra filiació davant el pare Celestial.

I cap allà anàvem tots tres amb la mateixa esperança! tot i que fos per un camí tan difícil, caient i aixecant-nos, però plens de fe, d’amor i de felicitat i celestial consol. Era increïble recordar en aquell moment que estàvem fent el mateix que van fer els militars croates i que ens va impressionar tant feia uns mesos quan va començar la missió: Així són les coses de la Gospa!”.

En cada estació hi vaig deixar unes quantes preocupacions que guardava a la motxilla, a la meva esquena. Després de cada estació em sentia més lleuger: havia deixat a les mans de Jesús un altre problema o potser un problemàs que m’angoixava i que portava, i m’adonava que quelcom superior a mi m’anava guiant, quelcom que no es pot explicar, però que em va donar una immensa pau interior.

Quan estava més o menys a mig camí, vaig sentir una forta emoció, havia arribat allà quasi sense saber com, com si m’haguessin portat a coll, acompanyat pels meus dos cirineus. Em sentia feliç, amb una pau total, en el recolliment de l’esperit que contemplava aquella escena “semi-celestial”, d’una llum i resplendor que semblava que omplia tot el meu ser, com no recordava haver sentit mai… aquell sol que es ponia a la nostra dreta, sobre les muntanyes, però que ens acaronava amb una calor suau, tan suau que traspassava dolçament els nostres uniformes de campanya, i aquell resplendor vivíssim, al qual no m’atrevia a enfrontar-m’hi perquè em semblava que seria una profanació, però ho agraïa com una delicadesa del cel.

Sí, aquella pujada al Krizevac no se m’oblidarà mai, la dolcíssima impressió, natural sens dubte, però també el que és natural, a vegades, pels seus efectes es percep com impregnat de sobrenatural.

Ens trobàvem a la setena estació del Viacrucis que pujava a aquella muntanya santa – que semblava la muntanya de la vida i la felicitat, poblat d’ànimes pures i esperits anhelants que esquitxaven tot el seu vessant -, drets, agenollats i inclinats per besar suaument el terra on semblaven estar marcades les empremtes de Jesús i de la seva afligida Mare, camí del Calvari de Redempció.

A les tres de la tarda vam arribar al cim de la muntanya santa, a la gran Creu Blanca, units en un sol cor i una sola ànima, capitanejats per un esperit totalment impregnat de Déu, amb el dolç influx de la Gospa, en silenci, recolliment, humilitat i esperança… es palpava la fe. Allà, reconeixent-nos pecadors però confiant en el nostre pare i redemptor, portant les nostres creus amb la Seva Creu, ajudats amb la dolça companyia de la Seva Mare i de la nostra Mare, tal i com Ell ho va fer, vàrem descobrir que el nostre Crist ens estava esperant. Ja alliberat de totes les meves preocupacions, de nou em brollaren les llàgrimes d’alliberament que vaig experimentar en la confessió i al Podbrdo, però aquesta vegada com un riu desbordat i impossible de controlar, com mai m’havia passat. Em vaig unir als meus amics en la pregària mentre la Gospa em feia sentir l’escalfor del seu cor maternal, aquesta escalfor que va escalfar tantes vegades el feliç poble de Medjugorje, i que ha recorregut tots els carrers, places, cases, llars, la gran parròquia de l’apòstol Sant Jaume, deixant a tot arreu la seva Pau i benedicció; i em parlava al cor fent-me sentir que aquelles eren les seves llàgrimes d’alegria per cada fill que retornava a la casa del Pare.

Quan vaig baixar d’aquesta muntanya santa, vaig sentir com si hagués renascut, i vaig mirar el món amb una mirada diferent; veia els meus problemes i patiments des d’un punt de vista diferent, i sabia que hi ha algú per sobre meu que no em deixaria caure, fins i tot quan arribés el moment més temut per a tots: la mort!, que en el meu cas estava molt a prop; s’acostava inexorablement la fi del termini de vida que els metges havien pronosticat a la meva esposa.

La mort, que els homes sense fe anomenen desgràcia, va canviar de nom quan va passar allà dalt al Krizevac i al Podbrodo a les mans de Jesús i de la seva Mare i es va convertir en una Benedicció. Encara que no s’arribés a produir el miracle tan demanat per mi i pels meus amics, i vint mesos després de començar aquesta aventura amb la Gospa, el 17 de juny de 1996 va morir la meva esposa amb trenta tres anys d’edat, la Gospa no es va deixar guanyar amb generositat: li demanàvem que li allargués uns quants anys la vida aquí a la terra i ens va concedir molt més que això: la seva Vida Eterna (però això forma part del final d’aquesta història). La Gospa no em va deixar sol quan semblava que em faltaven les forces, quan em vaig convertir de cop en pare, mare, mestressa de casa, a més de militar amb un munt d’obligacions i absències fora de casa per fer maniobres, serveis, missions… aquesta sensació de ser sostingut just quan pensava que no podia més, em va tornar la força per mirar més enllà i continuar superant més obstacles.

NOVENA GRÀCIA: UN DOLÇ DESPERTAR ALS BRAÇOS DE LA GOSPA 

Després de baixar del Krizevac, un grup de mexicans que vàrem conèixer al Podbrdo i que pertanyien a una associació mariana anomenada Maria Vison , que anava recollint testimonis per tot arreu de les aparicions marianes que es produïen a tot el món, ens varen convidar a sopar a casa seva. Després de sopar varen gravar el testimoni de la curació inexplicable del càncer de la Norah, i també el testimoni d’en Santi i el meu. Recordo que, després d’explicar com havia estat la meva conversió a Medjugorje, li vaig demanar a la Gospa que no permetés que s’apagués el foc que ella havia encès allà, i ara puc confirmar, després de tants anys, que aquest foc el va encendre meravellosament perquè les seves flames augmenten cada dia.

Quan va arribar l’hora, vàrem acompanyar la Norah a la seva pensió, on l’esperaven els amics del seu grup de Suïssa, preocupats perquè portava tot el dia “perduda”, amb nosaltres. Tot seguit, i amb molta pena, ens vàrem acomiadar de la nostra entranyable amiga d’un sol dia, però suficient perquè aquesta amistat es mantingui avui, i no tan sols amb ella, sinó també amb el nostre estimat Othmar, el seu marit i els seus sis fills meravellosos: Àngela, John Patrick, Andreu, Carles, Àlex i Chantal, i que espero que no es perdi mai. Després, en Santi i jo ens n’anàrem al nostre destacament i després d’un dia tan intens per la quantitat de gràcies rebudes, ràpidament em vaig adormir en un son profund i feliç que la Mare de Déu va interrompre.

Va ser molt fort, la Gospa em va despertar a les quatre de la matinada amb la seva dolça i afectuosa veu maternal i em va dir les següents paraules: “abandona’t als meus braços”, a més de fer-me un altre dels més grans regals: la vocació de l’Opus Dei. Fou aquell mateix dia 19 de març, quan la Gospa em va parlar i va posar en el meu cor el fort desig de conèixer l’Obra precisament en aquella data. Més tard en vaig comprendre el significat, i és que és el dia en que els supernumeraris renovem cada any el nostre compromís de servir Déu en aquest camí al qual ens ha cridat. Des d’aleshores, cada 19 de març, no tan sols renovo aquest compromís, sinó també el de continuar lluitant en aquest Exèrcit espiritual sota el comandament de la nostra millor Capitana.

La Mare de Déu em va donar aquesta vocació perquè l’Obra va néixer sota el seu mantell, i tot el desenvolupament de l’Obra fins arribar a ser una prelatura personal ha estat sota la seva protecció. Ella presideix totes les nostres normes, mitjans de formació i actes de pietat, és la nostra esperança i el seient de saviesa, i és així com sempre afectuosament l’anomenem.

En sentir les paraules: “abandona’t als mes braços”, que em despertaren, em va venir una forta i inexplicable alegria, unida a una tempesta d’emocions tan gran que no vaig poder dormir més, vaig saltar del llit sense fer soroll per no despertar en Santi, que dormia davant meu, em vaig vestir i em vaig dirigir cap al santuari, de nit, sense saber què faria a les quatre de la matinada amb el santuari encara tancat, però vibrant d’alegria, amb aquest aroma tan celestial que les paraules de la Gospa em van imprimir en la meva ment i en el meu cor, al mateix temps que la meva ànima s’omplia de felicitat i en el meu interior no deixava de dir-li : “Gràcies Mare!”, Gràcies Mare!”, al compàs del fort ritme dels batecs del meu cor, accelerat per tantes emocions.

Vaig sortir del destacament i em vaig posar a caminar amb el convenciment que em trobaria alguna persona, perquè la Gospa va posar en el meu cor aquest sentiment que així seria. Per ratificar que les paraules que em varen despertar no havien estat producte de la meva imaginació o un somni, em va conduir per un bosc que està entre el nostre destacament i la parròquia, a través d’un camí que jo desconeixia, i mogut per un impuls sobrenatural que em va fer rectificar diverses vegades la direcció, vaig tornar a trobar la Norah a dos quarts de cinc de la matinada! Es va fer realitat aquell sentiment cert, i era increïble veure-la de lluny, quan el sol quasi despuntava, amb el seu mocador al cap que li tapava els encara efectes de la quimioteràpia, abraçada a dos peregrins suïssos i tots cantant mentre es dirigien a la parròquia per assistir a la missa de comiat de la seva peregrinació, que començava a aquella hora. Vaig començar a córrer i els vaig atrapar, li vaig dir: “la Mare de Déu m’ha despertat i m’ha portat cap a tu”; li vaig explicar amb els ulls plens de llàgrimes tot el que m’acabava de passar amb la Gospa feia tan sols uns minuts, i amb la Seva veu tant dolça. La Norah, també emocionant-se, va dir: “Et crec, Ramon, el Senyor i la Mare de Déu a vegades ens parlen i si Ella t’ha dit que t’abandonis als seus braços, fes-ho” . Fou meravellós, tant aquesta trobada dirigida per la Gospa com la participació a la missa que aquell dia la Gospa em va avançar quasi tres hores per tal que la pogués compartir amb la meva amiga i els pelegrins suïssos.

Més tard, al cap d’un temps, t’assabentes que el que t’ha passat se’n diu locució, i és el mateix que també els ha passat a altres fills pròdigs després d’un llarg temps de dejuni i pregària. No es pot descriure la veu de la Mare de Déu, la seva dolçor, el seu to, el seu afecte, la seva comprensió; i tot sense soroll de paraules externes, interiorment en el lloc més pregon del teu cor. Sí, és cert!, la Gospa parla als pobres pecadors allunyats de Déu, sense que s’hagin recordat d’Ell durant divuit, trenta o quaranta anys, i et concedeix enormes gràcies sense que ho sàpigues explicar, però que et fan sentir part del Cel, i no pots deixar de preguntar-te: Per què a mi? per això, animo tots els futurs pelegrins que esteu llegint aquest testimoni, que visiteu la Gospa ara que encara s’està apareixent a Medjugorje, perquè segur que la mare de Déu us té preparades també les gràcies que necessiteu. Ella, igual que una mare, no tracta igual tots els seus fills, allà dóna a cadascú el que més necessita, i no cal ser especial. Sí, a mi m’ha donat tant tot i estant tan allunyat d’Ella i igualment t’està esperant a tu per donar-te fins i tot més, tan sols has d’obrir-li el cor.

Quan vaig tornar al bungalow del nostre destacament, en Santi acabava d’aixecar-se i em va preguntar on havia anat tan aviat. Quan li vaig explicar tot això, i a més li vaig dir que la Mare de Déu m’havia donat un gran desig de conèixer l’Obra –perquè jo li vaig demanar que m’ajudés a millorar la meva formació cristiana i a mantenir, quan arribés a casa meva, aquest fort nivell d’espiritualitat i pregària que hi ha a Medjugorje, es va emocionar moltíssim, i dient les paraules “no et preocupis germà, que si la Mare de Déu ho vol, coneixeràs l’Obra”, ens vam abraçar i ens van caure unes quantes llàgrimes.

EL MEU ÚLTIM DIA A MEDJUGORJE: FI DE LA MISSIÓ

Aquell darrer dia vaig voler acomiadar-me de la Mare de Déu sense presses, vaig estar tota la nit al costat del Santíssim fent Adoració. Era l’última nit i volia aprofitar al màxim, fins l’últim segon, com fan els recent enamorats quan s’han de separar. Així que, després de l’Adoració nocturna amb el Pare Slawko i amb en Santi a la parròquia de Santiago, li vaig dir al Pare era que la meva darrera nit a Medjugorje, que l’endemà finalitzava la missió, i que amb una gran pena al cor, havia de tornar a Espanya.

Després de l’Adoració nocturna vaig proposar al Pare Slawko que pugés amb mi al Krizevac per última vegada, i em va dir que m’esperava a la primera estació del Via Crucis a les quatre de la matinada.

Durant aquest temps, des que va acabar l’Adoració a la parròquia i fins a les quatre de la matinada, vaig anar a l’Oratori de l’Oasi de la Pau i allà vaig continuar l’Adoració. Tan sols en Santiago sabia que aquella nit no dormiria al bungalow del destacament –estava prohibit, però m’era igual, perquè la Gospa ja s’encarregaria que no se n’assabentés ningú més- i així vaig passar la meva darrera nit a la comunitat mariana Oasi de la Pau. Aquesta comunitat va ser fundada pel sacerdot passionista P. Gianni Sgreva l’any 1985 a Itàlia, estava formada per homes i dones cèlibes que es consagren a la pregària de lloança i intercessió per la pau al món segons el missatge de Medjugorje. Fou la mateixa Santíssima mare de Déu, per mitjà de la vident Marija Pavlovich, qui va demanar una nova comunitat religiosa per acollir l’amor de Déu i dels germans en Crist, l’expiació dels pecats i la intercessió contínua per la pau. Els germans i germanes, per torns, adoren dia i nit el Santíssim Sagrament. La vida de l’Oasi de la Pau està caracteritzada per la pregària, el silenci, el recolliment, el treball, el dejuni i l’alegria. Porten un hàbit blau, amb corretja a la cintura, corona de la Mare de Déu i capa blanca. En aquella època encara s’estava construint, tan sols hi havia construït el meravellós i celestial oratori, de pedra i finestres amb vidrieres, on restaven amb el Santíssim en Adoració Perpètua, i cada consagrat/ada feia set hores diàries de pregària. Vivien en caravanes al camp, als peus del Krizevac, amb gran austeritat i passant molt fred a l’hivern i molta calor a l’estiu. Jo sovint hi anava, tot i que estava força allunyat del meu destacament i havia de tornar corrent.

D’aquella darrera nit d’Adoració fins a les quatre de la matinada, guardo un agradable i inesborrable record de la jove consagrada que vaig acompanyar quasi tota la nit adorant el Santíssim. Quan vaig entrar a l’Oratori vestit amb uniforme, em vaig quedar als darrers bancs i ella, que estava al costat de Jesús Sagramentat, resant-li, cantant-li i tocant-li la guitarra, es va girar i en veure’m va quedar sorpresa, deuria pensar: què fa aquí aquest “casc blau boig”? De tant en tant em mirava, però a mesura que va anar passant el temps i veia que jo encara era darrera resant, se’m va apropar i em va oferir una mena de coixinet que s’utilitzava per descansar les cames recolzant-te enrere quan estàs moltes hores pregant de genolls. Aquella nit va ser la millor, la més curta i emotiva de totes.

Quan va arribar l’hora acordada amb el pare Slawko, vaig anar a la muntanya i ens vàrem trobar a la primera estació. Vàrem començar el nostre Via Crucis quan encara era de nit. Vam pujar en silenci mentre el pare anava recollint tot el que els peregrins deixaven a les estacions: fotos, cartes, rosaris, creus… En arribar a dalt, i sota la Creu Blanca, vàrem estar durant un temps en un profund silenci i amb una gran pau. Aquests foren els moments de pregària de més intensitat de tot el Via Crucis amb el meu estimat Pare Slawko Barbárik. I va arribar la trista hora de baixar, perquè faltaven poques hores per abandonar aquest poblet beneït i tornar a Espanya. Allà hi deixava amb molta pena la gran Creu Blanca i aquells venerables arbres que amb la seva neta mirada al cel eren símbol de pregària, de fortalesa i d’eternitat. Allà hi deixava aquell ambient com perfumat de tants cors humils, que havien plorat per la salvació dels seus éssers estimats i de tot el món; també hi deixava aquell trosset de Cel a la terra, per on tantes vegades s’hi havia passejat la nostra Mare i Reina de la Pau per dir als homes que el Seu Fill estava sempre davant de Déu pregant i intercedint per nosaltres.

Que bé que s’estava allà dalt amb la Mare de Déu i el Pare Slawko! Però havia de baixar per continuar endavant el camí difícil i misteriós de la meva vida. El vol des de Split cap a Espanya sortia el migdia i em quedava encara un llarg camí en autobús des de Medjugorje fins a l’aeroport en companyia dels meus soldats cascs blaus que també acabaven la missió.

Mica en mica i a poc a poc, com aquell qui s’allunya amb certa pena d’on se sent plenament feliç, vaig començar el descens d’aquella muntanya amb el pare Slawko; difícil com el camí de la vida, però als braços de la nostra Mare, com nens impotents, baixàrem segurs.

I vàrem baixar per les mateixes pedres per les que havia pujat tantes vegades durant aquest període de sis mesos que va durar la missió, amb els mateixos sentiments de fe i de devoció, amb el sol que començava a sortir darrera les muntanyes, il·luminant-nos el camí que abans havíem pujat a les fosques; però en el nostre cor hi continuava brillant i augmentant la llum de la Fe i l’Esperança. Anava amb el Pare Slawko, en silenci, no resàvem amb paraules, però el meu esperit i el meu cor ho feien intensament… Mare, Mare, no em deixis mai, que Tu ets aquí, que fa molt temps que vius aquí… si Tu te’n vas, què serà de nosaltres?… potser jo m’he oblidat molt de Tu, potser m’he amagat de Tu, busca’m Mare, busca’m Mare, com aquella vegada vares buscar el Teu Jesús, quan se’t va perdre a Jerusalem; però busca’m que em trobaràs i em tornaràs a fer feliç!…

I així anàvem baixant, baixant, suaument però amb plena confiança i seguretat, demanant-li fidelment que m’acompanyés en la meva tornada a Espanya per a no separar-me ja mai més d’Ella.

Cinc anys després la Gospa estava esperant allà dalt el Pare Slawko, va anar a buscar-lo precisament en aquell lloc, per recompensar-lo per la generositat i el sacrifici que mai havia escatimat per fer aquest Via Crucis, que feia dos dies a la setmana, durant les hores en les que hauria d’estar descansant de les seves llargues jornades de treball. Quan la Gospa se’l va emportar, al seu lloc hi varen haver de posar tres germans franciscans per tal que realitzessin tota la feina que el Pare feia diàriament.

DESENA I ÚLTIMA GRÀCIA: UNA VISITA DEL CEL MOLT DESITJADA! 

La segona part de la història li toca explicar-la al meu fill amb tots els detalls, ara que ja ho ha assimilat (en l’arxiu adjunt d’àudio amb el seu testimoni gravat). La Gospa, altra vegada, després d’un llarg període de temps, ens ha sorprès en la mateixa data, el dia de Sant Josep, 19 de març. Aquella nit de Sant Josep però ara de l’any 2011, quan fèiem el Recés amb el Pare Juan Carlos Lisa, organitzat per la Inés a Sant Miguel y los Peñones de la Sierra de Homachuelos, a Còrdova, després de quinze anys de la mort de la meva esposa, al meu fill el va visitar la seva mare i amb ella va venir Jesús.

He de reconèixer, la resta ho explica el meu fill en la gravació, que després de quinze anys de la mort de la meva esposa, continuava encara molt preocupat i resant molt per ella, amb el desig de saber si ja era al Cel amb la Mare de Déu, doncs tenia dubtes i una gran pena per no haver pogut aconseguir que rebés els sagraments de la Confessió i de la Unció dels malalts abans de la seva mort, degut als obstacles que vaig trobar dins la pròpia família, ja que alguns, tot i ser “creients”, pensaven que s’espantaria en veure el capellà. En aquells moments de la fase terminal de la malaltia tan durs per a mi, no vaig tenir forces per impedir que se n’anés el capellà sense administrar-li els sagraments. El mossèn, en veure que no ens posàvem d’acord i que tots hi estaven en contra, se’n va anar ajornant-ho per un altre moment que estiguéssim més tranquils. Jo, deixant-me manipular per tots, vaig permetre que se n’anés. Per una altra banda estava tranquil perquè tot va passar tal i com li vaig demanar a la Gospa durant el Rosari que vaig resar amb la meva mare, la meva germana i el meu cunyat a la capella del mateix hospital, just abans de la seva mort, demanant davant la imatge de la Mare de Déu de Fàtima que si Ella se la volia emportar al Cel, la recollís als meu braços, i així fou, la meva esposa va morir als meus braços al cap de poc d’acabar de dir el Rosari i d’haver-se’n anat el capellà sense haver-li administrat els sagraments.

En agraïment a aquesta petició atesa favorablement per la Mare de Déu, vaig posar a la seva Làpida la imatge de la Gospa de Tihalina gravada amb làser en el marbre blanc (ara al cementiri hi ha moltes imatges de la Mare de Déu de Tihalina), i a sota un pergamí de bronze amb un dels missatges més bonics que fins aquella data, 17 de juny de 1996, havia donat la Gospa:

“Estimats fills, us estimo amb un amor especial i desitjo portar-vos a tots amb Déu, vull que entengueu que aquesta vida dura poc comparada amb la del Cel, per tant decidiu-vos una vegada més per Déu, només així us podré mostrar com desitjo que tots arribeu amb Mi al Paradís”.

Quan els meus fills eren petits i visitàvem la seva mare al cementiri, estàvem allà amb una gran pau en mirar la imatge de la Gospa i llegir aquest missatge, estàvem tots abandonats als Seus Braços, els nens, la seva mare i jo; la Gospa va omplir l’enorme buit que la seva absència va produir a la nostra llar i jo, acollint amb molta fe el consell que em va donar en Javier Echevarria, bisbe prelat de l’Opus Dei, li vaig fer l’encàrrec que fos la Mare, la Mestressa de casa i la nostra Reina, i a Sant Josep, el nostre Pare i Senyor, que ens auxiliés i ens protegís tal i com ho va fer amb la Mare de Déu i el Nen. I així ha estat fins a la data, però ara desbordant-nos amb aquestes enormes gràcies.

La Gospa no s’ha deixat guanyar en generositat i una altra vegada el dia de Sant Josep ens ha donat una gran alegria, no tan sols de saber que la meva esposa ja és al Cel, sinó també de concedir-nos la seva visita acompanyada de Jesús, podent trobar-se amb el nostre fill i veure-la tal i com la recordava a les fotografies poc abans de morir, amb trenta tres anys, i poder parlar amb la seva mare per primera vegada a més de fer-li una forta abraçada abans d’anar-se’n, molt alegre altra vegada, amb Jesús.

Tot va passar durant la Pregària d’Intercessió amb el Santíssim exposat a la Capella, en imposar-nos les mans el Pare Juan Carlos Lisa. Aquest pare, que va estar força temps vivint a Medjugorje, ha estat l’instrument que la Gospa ha utilitzat per concedir-nos dos missatges, el primer pel meu fill, quan li va dir a l’orella durant la imposició de les mans:

“Jesús m’està donant una visió en la qual tu vas amb Ell xerrant amistosament per un camí i de cop es para i et posa les Seves mans sobre les teves espatlles i et pregunta: Vols ser el meu amic? Ara ja, respon-li tu”

El segon missatge, després d’imposar-li les mans al meu fill, fou quan me les imposà a mi i em digué a l’orella :

“La Mare de Déu m’està donant una visió en la qual Ella ha dipositat una papallona al teu cor que representa una gràcia molt especial que et concedirà”

No sabria descriure amb paraules la quantitat d’emocions que vaig experimentar alhora en aquell moment, juntament amb una immensa alegria, calfreds i una pau molt profunda, mentre observava que quelcom molt fort li estava passant també al meu fill, ja que, assegut a la meva esquerra, no parava de plorar, enganxat a l’altar, davant el Santíssim, a les cadires que es varen col·locar per rebre la imposició de mans durant la pregària d’intercessió. Tot seguit vàrem continuar asseguts a les cadires uns minuts més, fins que aconseguírem recuperar-nos i novament vam tornar al banc per deixar les cadires lliures pels que faltaven per rebre-la.

Al banc, el meu fill continuava plorant, i després va sortir fora de la capella per prendre l’aire, perquè estava molt acalorat i emocionat. Després que passessin tots els que faltaven, ens n’anàrem a dormir. Quan érem a l’habitació, li vaig explicar el que m’havia passat, i no va ser fins l’endemà al vespre, quan tornàvem a casa en cotxe, quan em va explicar tot el que li va passar a la capella amb el Pare Juan Carlos.

La Inés, un altre amic i jo, vam decidir que havíem d’explicar tota aquesta història al Pare Juan Carlos Lisa abans que marxés a l’Argentina. Així, la setmana després del recés, vam anar a Sevilla, a la casa on s’allotjava el pare, i li vaig explicar el meu testimoni, i des del principi fins al final, li anaren caient llàgrimes. Després li va explicar el meu fill, i també es va emocionat moltíssim, perquè el que més recordava del recés era el que li havia passat durant la imposició de mans en la pregària d’intercessió. Però de tota la resta no se n’hagués assabentat si no li ho haguéssim explicat, i ens va demanar permís per explicar-ho als seus propers recessos. Després vam sopar tots amb el Pare Juan Carlos i la família amb la que s’estava.

La Gospa, quan Déu ho ha cregut convenient, ens ha concedit la visita de la meva esposa, que ja és al Cel, per tal de dissipar els dubtes i confirmar el que desitjava i esperava conèixer després de tantes súpliques, per tal que creiem que després de la mort hi ha vida, i per tal que compartim aquestes gràcies amb els nostres germans, ja que com diu Sor Emmanuel, una gràcia compartida, en produeix moltes més. I això, per ratificar-ho més si cal, va passar a través d’un capellà que ha viscut a Medjugorje, convertint-se en el millor testimoni d’aquesta meravellosa, apassionant i miraculosa última part de la història.

Tot això és Medjugorje, i molt més, és aquest “Tresor Amagat en un camp”, és la “Perla Valuosa”, és el “Port Correcte” al que hem arribat per fi després d’haver naufragat en els altres ports que el món ens ha anat enganyosament oferint.

Però el viatge encara no s’ha acabat en aquest port, en tornar a casa, als problemes, a la creu amagada de cada dia, sense brillantor i sense consol, al nostre Krizevac amagat, hem de continuar aquest rumb bo que la Gospa ens ha descobert a Medjugorje, amb la finalitat de poder arribar un dia potser no molt llunyà, al nostre veritable i definitiu port, que és el Cel, on ens esperen els nostres companys de viatge, pelegrins de Medjugorje, i els nostres éssers estimats, on parlarem i recordarem tota aquesta meravellosa aventura que hem viscut amb la Mare de Déu en aquest lloc anomenat Medjugorje.

Les generacions futures envejaran el que hem viscut en aquest llarg període de temps en el qual la Mare de Déu ha baixat del Cel per darrera vegada, per estar amb els seus fills i assenyalar-los el camí correcte i conduir-los directament al Cel.

EL CASC BLAU RESCATAT PER LA GOSPA

06/06/2013