El dijous 3 d’agost, l’Angela Hayes (Irlanda) va donar el seu testimoni juntament amb la seva família. Va parlar de la tragèdia que havien viscut i de com van trobar la salvació a Medjugorje. El seu fill Alan és membre del Cor Internacional i en acabar va dedicar a la seva mare la cançó titulada “Supervivent”.
En aquesta ocasió aportem el testimoni complet: “Em dic Angela i avui sóc aquí amb els meus fills i un grup de 117 joves de Kilkenny, Irlanda. Tots tenim quelcom en comú: hem patit en el nostre entorn algun cas de suïcidi. Tots coneixem algú a qui se li ha suïcidat un marit, una esposa, un fill, una filla, un germà, una germana, un amic. Al 2002 el meu marit Tommy es va suïcidar. Tenia 32 anys i teníem 4 fills: l’Stephen, de 13 anys, en Thomas, de 10, en Robert, de 7 i l’Alan, de quatre anys i mig. No existeixen ni llibres ni paraules que et puguin consolar en un cas així.
No existeix res que et pugui preparar per a la immensa confusió que comporta un suïcidi.
Com podem afrontar una cosa així? No sé com ho vam fer però el meu desig avui és el d’ajudar a altres persones. El fet d’afrontar la pena i la pèrdua del meu marit i pare dels meus fills és quelcom que no desitjo a ningú. Com expliques a uns nens, els teus fills, que el seu pare va acabar amb la seva pròpia vida? Asseguda amb ells la nit de la seva mort i intentant explicar-los que havia estat un accident i que el papa no es trobava bé, fou el que em va semblar millor dir-los en aquell moment. Havia de ser el més sincera possible.
La meva vida va continuar com si estigués en “pilot automàtic”, ja que m’havia d’enfrontar al dia a dia tal com venia, sense saber què era el millor que podia fer pels meus fills i com havíem de sobreviure tant econòmicament com emocional sense el meu marit i pare dels meus fills.
Vaig ser molt afortunada de poder comptar amb una família i uns amics molt afables que ens van cuidar i donar suport, especialment el meu pare i la meva mare. Ells van estar al meu costat per ajudar-me a aixecar-me i a portar la meva creu.
Al 2002 els serveis de suport a Kilkenny eren limitats. Només teníem accés a un conseller per a dos dels meus fills i els altres dos van participar en un programa d’un parell de setmanes que ajudava a nens que havien viscut algun tipus de trauma familiar.
Cada dia era una lluita, però ens hi havíem d’encarar de la millor manera.
Jo estava molt enfeinada treballant en un centre d’entrenament i criant els nens, Sempre estava en contacte amb molta gent però no tenia temps d’agafar-me una hora per cuidar-me a mi mateixa i que m’aconsellessin. La veritat és que encara no entenc com vaig poder superar tot allò. En aquella època els nens no paraven de jugar a futbol, nadar, córrer, etc. i jo havia de fer de mare i de pare. Mentre en deixava un a futbol, en recollia un altre que estava entrenant, i així constantment. Em costava molt veure altres famílies juntes i felices. Em sentia tan sola!
Quan recordo aquella època, crec que el millor que vaig fer aquell estiu fou comprar una tenda de campanya per marxar tots junts d’acampada. Érem com un grupet de scouts muntant la tenda entre tots: l’un havia de plantar els claus de la tenda (una vegada ens els vam descuidar), l’altre havia d’inflar els matalassos, etc. Vam treballar junts en equip. No teníem ni televisió ni electricitat però teníem molt temps per parlar i passejar per la platja.
Ens ho vam passar molt bé aquells dies de càmping tots junts a Waterford. Ens va encantar i dono gràcies a Déu per aquells records que són com tresors.
Tot i això, als 16 anys, el meu fill Stephen es trobava en ple combat per la seva vida. Es va refugiar en la beguda i en les drogues per poder suportar el dolor de la pèrdua del seu pare. Va voler deixar l’escola, va deixar el futbol, va deixar el “hurling” i tots els altres esports que fins llavors li encantaven. No li quedaven valors a la vida i l’únic que volia era marxar d’aquest món. Estava molt enfadat.
Vam passar moltes nits buscant l’Stephen: jo ficava els nens a dins el cotxe i conduïa per tota la ciutat, per la zona del riu, plorant i confiant que el trobaria sà i estalvi. Se’m trencava l’ànima. La seva vida s’havia girat del revés i no podia fer front al dolor de la pèrdua del seu pare.
Per sort, al cap d’un temps, l’Stephen fou admès al Centre de Teràpia de Drogues i Alcohol d’Aislinn. Allà va poder descansar i rebre l’atenció que necessitava; també va aprendre a afrontar el dia a dia i a viure la vida sense drogues.
Al setembre de 2010 la vida ens anava molt bé i pensàvem que no ens podia anar millor. Havíem superat el pitjor i estàvem aprofitant la vida al màxim.
El segon dels meus fills es diu Thomas. Quan va acabar l’escola va decidir que es volia preparar per ser xef. En el seu temps lliure era monitor d’un grup de scouts ja que des de petit n’havia format part i era el seu passatemps preferit. Li encantava estar a l’aire lliure i les aventures de la vida de l’scout. Desgraciadament el Thomas no va poder suportar el dolor de la pèrdua del seu pare, i 9 anys i 1 dia després de la seva mort, al març de 2011, es va llevar la vida amb 19 anys. Això és el més terrible que li pot passar a una mare. Vaig perdre el meu fill preciós, el Thomas; es va suïcidar. Mai no havia donat senyals de com se sentia ni de que aquella càrrega tan pesada que portava amb tant dolor l’estava enfonsant cada cop més. Com? Per què? Em sentia incapaç. Era un dolor insuportable! El meu fill. El cor se’m va trencar. Era preciós per dins i per fora. Era curós, afectuós i extravertit. Tant a Kilkenny com en tot el comptat el Thomas era estimat i respectat per tothom, tant per joves com per adults. Encara avui dia el segueixen rememorant i els surt un somriure cada vegada que el recorden.
Jo em preguntava quan i en què m’havia equivocat. Vaig trobar un gran consol en la carta que em va deixar, en la que m’assegurava que jo no tenia cap culpa, que només volia anar-se’n amb el seu pare i que desitjava explicar-li els grans moments que havíem passat junts, especialment aquells dies d’acampada.
Tornàvem a preguntar-nos com sobreviuríem i com viuríem sense el meu fill, germà i amic. Estàvem desfets. Després de tants anys tan durs i quan per fi semblava que les coses començaven a anar bé… Per què va haver de passar allò?
Després de la mort del Thomas al 2011, els meus fills Stephen i Robert van conèixer a Joe Malone. Els va convidar a anar al Festival de la Joventut de Medjugorje. Allò fou el començament de la recuperació i el principi d’una vida nova. A principis del 2012, l’Stephen em va demanar que anés a Medjugorje. Les seves paraules exactes van ser: “És al·lucinant, t’encantarà. Si us plau, ves-hi”. A l’estiu següent l’Stephen, el Robert, l’Alan, la Caoimhe i jo ens vam ajuntar a un grup de joves i ens en vam anar a Medjugorje.
No entraré molt en detalls sobre Medjugorje ja que cadascú ho viu de manera diferent i estic segura que heu sentit històries meravelloses d’aquest lloc, però tots coincidim en una cosa: la pau.
Déu meu, no havia viscut mai res com Medjugorje! Durant la meva estada aquí em vaig treure un pes molt gran de sobre i vaig poder experimentar la pau del cor. Una pau vertadera em va inundar el cor i vaig saber que la Mare de Déu era aquí per ajudar-me a portar aquesta càrrega; vaig sentir que no estava sola.
No deixo, o almenys ho intento, que les coses em preocupin; prego amb serenitat i ho passo a les “altes instàncies”, ja que al final del dia, serà el que hagi de ser, independentment de que m’estressi o em preocupi sobre infinitat de coses que no puc controlar.
Medjugorje ha estat un miracle per a la meva família. Tant la pau com la sanació que els meus fills i jo vam viure allà, va canviar les nostres vides i ens va ajudar a afrontar la lluita del dia a dia d’una altra manera. Ens encanta venir. És meravellós veure tanta gent jove viure la pau i reprendre la fe. Tots ho necessitàvem.
Afortunadament, i gràcies a l’ajuda de la Mare de Déu de Medjugorje, el meu fill Stephen és fuster i un super pare que m’ha donat el meu nét Thomas i la meva jove Lauren. Valora molt la vida i és un noi molt centrat. El meu fill Robert ara té 23 anys i és membre de les forces de defensa amb base a Irlanda. Fa poc ha tornat d’un viatge al Líban organitzat per les Nacions Unides per afavorir la pau a la zona. Al setembre començarà la universitat. L’Alan, el més jove dels meus fills, té 21 anys i li han concedit una beca per anar a la universitat de Cork a estudiar Ciències Socials. Ha rebut premis pels seus treballs de voluntariat i de compromís amb la comunitat. L’any passat fou escollit “Líder Mundial de la Joventut 2016”, premi que li fou atorgat a Nova York. L’Alan també és membre del Cor Internacional de la Joventut de Medjugorje i durant molts anys ha cantat amb el grup i en solitari. La meva filla Caoimhe té 7 anys i és un esquitx que no para. Li encanta ballar i cantar, a més de cridar contínuament l’atenció dels seus germans.
He viscut en primera persona el que implica un suïcidi i com afecta a tota la família. No hi ha paraules per descriure com és de difícil viure el dia a dia.
El 2014 em van convidar a mi i a tota la família a un programa de televisió per compartir la nostra història sobre com el suïcidi havia afectat a la vida de família. L’Alan va cantar “supervivent”, una cançó que va escriure i que em va dedicar. Vam rebre molt suport i ens van animar a gravar el tema per donar els beneficis obtinguts a obres de caritat.
Això explica com i per què es va crear la Fundació Thomas Hayes al 2014.
Els nostres objectius són: intervenció davant del suïcidi, suport familiar i conscienciació de salut mental.
Com ho fem? Tenim una casa anomenada Teac Tom oberta de dilluns a divendres i un contestador disponible 365 dies l’any, 24 hores al dia. Oferim ajuda gratuïta amb consellers especialitzats tant a nivell individual com familiar. Tenim un grup de suport a la família. Proporcionem teràpies de jocs per a nens. Som una comunitat que se centra en la intervenció davant del suïcidi, la conscienciació de la salut mental i el suport en el dol.
La nostra missió consisteix en donar suport mitjançant especialistes a les necessitats privades i confidencials d’aquestes famílies afectades per l’assassí més gran d’Irlanda: el suïcidi. Estic plenament convençuda que la fundació “Thomas Hayes” i Teac Tom són obres de la Mare de Déu. Veure-ho així em produeix una gran pau.
Em teniu a la vostra disposició per a tot el que necessiteu durant aquesta setmana. Tinc targetes informatives que us puc donar per si coneixeu algú que ho necessiti.
Us demano si us plau que pregueu per nosaltres; i per acabar, l’únic que us puc dir és que si heu viscut de prop alguna experiència de suïcidi, mantingueu l’esperança, manteniu-vos units i pregueu. No ho podeu fer sols!, va declarar l’Angela. Per acabar, l’Alan va cantar una cançó que va dedicar a la seva mare.
