Medjugorje és un lloc que atrau centenars de milers de persones cada any. A aquest petit llogaret de Bòsnia hi arriben per motius molt diversos. N’hi ha que hi van amb fe, d’altres recerquen i n’hi ha també que no creuen ni en el Déu ni en la Mare de Déu i finalment els coneixen allà.
Un d’aquests molts pelegrins és el periodista Pablo Rioja, redactor d’El Diario de León, que hi ha estat tres cops, i cada cop ha tornat impressionat i amb un aspecte en concret a destacar sobre Medjugorje. En un article, ben detallat i recomanable publicat a El Diario de León, parla de la seva experiència personal allà:
“El cel fa escala a Medjugorje”
Quaranta anys ininterromputs de suposades aparicions marianes que avui continuen, deu secrets capitals per al món encara per revelar, sis vidents, miracles físics i milers de persones les vides de les quals —asseguren— van fer un gir radical després de peregrinar a aquest poble perdut entre les muntanyes bosnianes anomenat Medjugorje. Dit així, bé es podria tractar dels ingredients perfectament cuinats pel mateix Dan Brown per a la sinopsi de la seva última novel·la. Però no. Un cop més, la realitat —almenys aquella realitat— s’obre pas a puntades de peu en un moment on la majoria de mortals estan disposats a creure gairebé en qualsevol cosa.
Sí, he estat diverses vegades a Medjugorje i no, no he vist la Mare de Déu. Suposo que mai no s’avindria a deixar-se entrevistar per cap periodista. De fet el motiu principal pel qual vaig viatjar allà, o almenys així ho creia jo en aquell temps, era força diferent del que solen buscar la resta. Jo no volia creure, ni donar sentit a la meva existència ni tampoc desmuntar en un reportatge un fenomen de masses que sens dubte s’ha convertit en la Lourdes o la Fàtima del segle XXI. Potser soni sinistre, però després d’estudiar a fons els Novíssims vaig voler comprovar en persona si en aquest llogaret es donaven casos de possessió demoníaca com alguns experts insistien a afirmar.
Era agost del 2012. Després de dues hores recorrent la hipnòtica costa Dàlmata en autocar, de sobte em vaig veure en un paratge inhòspit sense cap mena d’atractiu visual. Un sol carrer principal donava sentit a tot un caos urbanístic en què s’obrien pas a puntades de peu hotels, restaurants, botigues d’objectes religiosos i una església convertida en epicentre de fidels i curiosos. Grups ingents de persones es movien d’un lloc a l’altre. Admeto que per un moment em va escandalitzar tant d’enrenou, tot i que de seguida vaig entendre que on hi ha turisme —fins i tot el religiós— hi ha negoci. Això no li treu valor a res.
Després de posar els peus a terra i instal·lar-me en una casa que arrelava al costat de la muntanya de les aparicions —on el juny de 1981 sis joves adolescents van topar amb una dona que descriurien com la Verge Maria— vaig tenir l’oportunitat d’escoltar el testimoni d’una de les vidents. Reconec que em va impressionar com n’estava de convençuda, del seu relat. Tant ella com els altres cinc elegits tenien una missió: transmetre al món una colla de missatges celestials on la pau, la pregària, el dejuni i la conversió es repetien com un mantra. «Cal que la gent torni mirar cap a Déu», deia.
Durant dècades aquells joves —avui propers als seixanta anys— van ser sotmesos a tota mena de proves mèdiques, psicològiques i fins i tot tortures afavorides pel comunisme regnant a la zona als anys 80. Calia demostrar el frau, costés el que costés. Ni llavors, ni tan sols ara, comptaven amb el suport unànime de l’Església Catòlica, com sol passar quan es donen aquests tipus de successos. El mateix papa Francesc va assegurar el 2017 que preferia creure en la Verge Maria «i no pas en la Verge, cap d’una oficina de correus que cada dia envia un missatge. Aquesta no és la mare de Jesús». També és cert però, que més endavant el pontífex va autoritzar les peregrinacions amb sacerdots a Medjugorje i fins i tot —encara que són documents filtrats i no oficials fins ara— es diu que des de Roma reconeixen l’autenticitat de les primeres set aparicions i deixen en estudi la resta.
Siguin reconegudes o no, en tot aquest temps el relat dels vidents no s’ha contradit mai. Cap expert mèdic ni religiós ha pogut desemmascarar-los, si és que realment menteixen. Si tot el que han predit és cert, aquesta generació coneixerà deu secrets que canviaran el rumb de la història tal com la coneixem.
Després de dos dies a Medjugorje, el que hi havia anat a buscar estava a punt de presentar-se davant dels meus ulls com no m’ho hauria imaginat mai. Darrere de la parròquia de Santiago Apòstol hi ha centenars de bancs i una esplanada extensa que sens dubte es queda petita davant de l’allau de persones que acudeixen als diferents oficis religiosos. Miracles? No sé si aquest compta, però per primera vegada a la meva vida vaig comprovar què era el respecte absolut cap a l’Eucaristia. Si el silenci es pot escoltar, sens dubte el vaig escoltar, envoltat de milers de turistes; silenci que només diversos esgarips foren capaços de trencar.
La litúrgia diària de Medjugorje es paralitza a les 18.40 hores. En aquell moment —segons marca la tradició— ‘la Gospa’ (així anomenen la Mare de Déu a Bòsnia) s’apareix a algun dels vidents —uns altres ja fa temps que no tenen aquesta gràcia—. Tot s’atura. Ningú no parla mentre la Senyora hi és, però per ser sincers, els crits d’ultratomba que provenien d’algun lloc proper a aquesta esplanada eren aterridors.
Vaig decidir que era el moment de contemplar-los i comprovar si eren simples malalts mentals o víctimes autèntiques d’un atac extraordinari del dimoni. No em va costar de seguir-los la pista. Vaig caminar entre la multitud durant uns minuts i gairebé al fons, on la massa començava a dissoldre’s, em vaig creuar amb l’estampa més esgarrifosa que sens dubte he vist mai. A terra, agenollada, una noia de com a molt tretze anys es movia cap endavant i cap enrere com si estigués en un balancí. Tenia els ulls completament en blanc. No parlava. Només es balancejava lentament.
Més endimoniats
A pocs metres, un altre jove —li faig entre 15 i 18 anys— cridava com una fera mentre tres o quatre homes provaven de subjectar-lo. Els hi era literalment impossible. Admeto, encara que pugui semblar exagerat, que la seva veu no era humana, i si es tractava d’una actuació, per descomptat mereixia l’Oscar a la millor posada en escena. Mai havia sentit un so igual ni hi ha cap pel·lícula capaç de recrear-lo. Era com diverses bèsties empresonades ‘lluitant entre si’ per sortir a l’exterior. I a la seva esquerra, encara una altra noia es recargolava i fins i tot serpentejava com si volgués contestar amb els mateixos sons guturals. Entenc que la imatge pugui semblar dantesca i fins i tot prefereixo no entrar en més detalls, però negar l’evidència seria trair-me a mi mateix.
Encara avui, gairebé deu anys després, em costa assimilar allò. Si vaig trobar el que cercava? Sens dubte. Si puc assegurar que eren endimoniats? No, ni tampoc diria que eren simples malalts mentals. El pare Juan José Gallego Salvadores, exorcista lleonès de la diòcesi de Barcelona, em va explicar, uns quants mesos més tard, que aquest tipus de casos són cada cop més comuns. «La societat s’ha entregat a una colla de pràctiques com el tarot, la ouija, el reiki o alguns tipus de ioga, entre altres coses, que obren portes perilloses a l’enemic», subratlla. «I no cal creure en Déu perquè de vegades es donin possessions, vexacions o infestacions».
Vaig tornar al meu lloc. La meva dona, que sempre sol posar el punt racional a les coses, admet que vaig tornar pàl·lid. Suava. Vaig necessitar uns quants minuts per ordenar al meu cap el que acabava de viure. No, no em va sortir fugir ni espantar-me com si fos una pel·lícula de terror. Mai no saps com reaccionaràs davant de situacions d’estrès. Simplement vaig entendre que no tot es pot explicar amb la raó. Per sort no va ser l’única cosa estranya que vaig experimentar a Medjugorje però, per ser justos, aquell lloc no és un parc d’atraccions del sobrenatural. Qui hi ha estat, sigui pel motiu que sigui, ho sap.
Capricis del destí, hi vaig tornar el 2013 i el 2015. El tema de les possessions demoníaques havia passat a un segon o tercer pla. Que si m’hi vaig tornar a topar? Per descomptat. No amb la virulència d’aquella primera vegada ni tampoc perquè les busqués, però sí, n’hi he vist més casos. Per què passen a Medjugorje? El pare Fortea, un dels experts més grans en demonologia d’Espanya, em va explicar que «no hi ha cap ésser humà més odiat pels dimonis» que la Verge Maria. De fet la pròpia Bíblia recull que serà Ella qui li aixafi el cap a la serp. «Per això no és estrany que en llocs on hi ha aparicions marianes sorgeixin manifestacions d’aquesta mena».
Sadollada la meva curiositat inicial, vaig voler amarar-me del fenomen Medjugorje més a fons. No és una cosa que s’aprengui en un viatge o en diversos. Hi ha qui ho qualifica com una escola de vida en la que cada vegada descobreixes o aprofundeixes en un aspecte diferent. La segona vegada vaig centrar els meus esforços a entendre per què tants i tants testimonis coincideixen que des de la seva visita allà, alguna cosa ha canviat a les seves vides. A algú que es consideri creient i fins i tot que s’atreveixi a pronunciar als quatre vents ser catòlic –això són paraules majors– no li hauria de resultar difícil. Més enllà de l’halo sobrenatural que envolta el poble, és innegable que confessar-se, anar a Missa, resar el Rosari o aturar-se a contemplar el Santíssim són actes que traspuen pau. I aquest és, des de la meva experiència, el motor real que mou allò. Però, i què hi ha dels ateus, agnòstics o incrèduls que relaten conversions radicals en tornar a casa?
Un dels testimonis de conversió post-Medjugorje per excel·lència és el de l’escriptora Maria Vallejo-Nájera. També, per citar més personatges coneguts, crida l’atenció el de Tamara Falcó o la influencer Mar Torres. Personalment m’interessen més els de la gent anònima. Aquesta és, en resum, la història que em va explicar la Laura F. G. mentre tornava d’una entrevista fallida amb un dels vidents. «El meu fill va morir als 20 anys en un accident de trànsit. Fins aleshores érem una família feliç, amb tot el que un ésser humà pugui desitjar. Diners, bones feines, estabilitat emocional. No havia trepitjat mai una església, jo era el meu propi Déu. I de sobte la vida et dona una bufetada que ningú, ni el més ric del món, pot solucionar. Vaig entrar en una depressió profunda, el meu marit va decidir separar-se de mi i d’un dia per l’altre la meva estabilitat aparent es va esmicolar. Quan vaig arribar a la conclusió que l’única solució passava pel suïcidi, una amiga de la família em va convidar a anar a Medjugorje. Sincerament no creia en res d’això, però alguna cosa dins meu em convidava a acceptar. Finalment hi vaig anar i gràcies a això, avui sóc aquí. El meu fill no va tornar a la vida, ni el meu matrimoni, però l’amor de Déu tan gran que vaig experimentar durant aquells dies, no es pot explicar amb paraules. Continuo patint cada minut perquè sóc humana i poques coses més doloroses hi deu haver que perdre un fill, però he descobert que això no acaba aquí, que existeix un ésser que ens estima amb bogeria sense demanar res a canvi, que tot, inclosos els patiments que hem de suportar, tot té un sentit, encara que no ho entenguem. Avui, gràcies a aquella vivència -diguem que mística- puc dir que valoro la meva vida, que he après a perdonar i que Déu, almenys en el qui jo crec, no és un monstre».
El fenomen de la confessió
De Medjugorje se’n diuen moltes coses, però detractors i defensors pràcticament coincideixen en una: és el confessionari del món.
Al voltant de l’església s’amuntega durant tot l’any —24 hores al dia— una mena d’exèrcit de sacerdots que no fan res més que confessar els fidels que ho desitgen. Impressiona veure les riuades de gent fent cua per explicar els seus pecats a un desconegut. N’hi ha que no ho feien des de la comunió. No és, pel que m’expliquen, un sagrament a l’alça, i no obstant, a Medjugorje —i no necessàriament dins d’un confessionari— hi acudeixen milers i milers de persones. Passa el mateix a l’hora de prendre la comunió. «La transformació de l’ànima resulta tan brutal en aquest lloc que importa ben poc si està vinculat a uns secrets futurs o no, si la Mare de Déu ve o va, si dóna missatges… tot això és secundari. Pels seus fruits els coneixereu», em va confessar un dels molts religiosos asseguts en una cadira abans de donar-me l’absolució per preguntar més del compte.
Els deu secrets
La meva tercera i fins ara última vegada a Medjugorje va servir per convèncer-me que el fenomen està abocat a l’èxit més gran o al fracàs més estrepitós. No hi haurà mitges tintes. Si, tal com admeten els vidents, d’aquí pocs anys es faran públics els deu secrets que els hi han estat confiats per la Mare de Déu per a tota la humanitat, més d’hora que tard sabrem si tot era un frau o no.
Dels secrets, com no podia ser altrament, no se’n sap gairebé res. Alguns vidents sí que han volgut aclarir que no són càstigs de Déu, ni tots amaguen fets catastròfics dignes de l’Apocalipsi. «Els tres primers estan relacionats amb Medjugorje, hi haurà un signe sobrenatural que quedarà de manera permanent al turó de les aparicions, que tothom podrà veure i fotografiar. Serà indestructible. De la resta, res concloent», afirma la Mirjana Dragicevic, la vident encarregada de revelar-los al món quan arribi el moment, a través del pare Petar Ljubicic.
En aquell tercer viatge a Bòsnia també vaig recollir testimonis de curacions, algunes certament inexplicables; persones que havien tingut l’oportunitat de veure els seus éssers estimats ja morts, altres que després de tornar a casa es van reconciliar amb familiars amb qui feia anys que no es parlaven, amics als qui de sobte se’ls va despertar la flama de la fe. Què ha canviat en mi? Suposo que no és important. Al final, per molt que s’escrigui o s’expliqui sobre Medjugorje, només qui el visqui en primera persona podrà arribar a comprendre realment que potser estem disposats a creure en tot menys en el més evident.
Font: www.religionenlibertad.com
