Peregrinar és facilitar a Déu l’oportunitat de demostrar-te en pocs dies el que pot fer durant tota la teva vida.
Durant els pocs dies de peregrinació pots trobar grans amistats i fer que es mantinguin sempre més. T’adones, senzillament, que pots compartir-hi allò més important de la vida i, encara que no les puguis tornar a veure durant molt de temps, saps que les tens ben a prop perquè preguen per tu i tu per elles; i no hi ha lligam més fort que el saber-se en el cor de Déu i de l’Església.
Fa tres anys vaig conèixer un grup d’amics en una peregrinació a Medjugorje. Entre ells ja es coneixien: de fet, tenen l’afecció de practicar el sa esport de les peregrinacions (a Lourdes, en concret). Hi acompanyen malalts. Compte! no portant-los, sinó acompanyant-los, i, alhora, essent acompanyats per ells.
D’aquell pelegrinatge a Medjugorje amb aquest grup d’amics en va sortir una colla, a la qual m’hi vaig afegir. De tant en tant quedem per prendre “un te amb pastes” –denominació amb què ens identifiquem entre nosaltres. El cert és que el te que prenem en té ben poc, de te; i les pastes tampoc són pastes. Ells més aviat beuen un gin tònic i jo en faig prou amb una cervesa ben freda. Tanmateix solem coincidir en l’assortit de pernil ibèric i amb un bon formatge.
En aquestes reunions compartim tota mena de converses: sobre el dia a dia, el treball, les famílies, els exàmens, els amics… Una mica de tot. Ens servim un altre gin tònic i continuem parlant.
Tots nosaltres compartim una petita motxilla virtual en la qual hi posem les intencions i les necessitats de cadascú. Mai ens oblidem de pregar per la motxilla. No sabem pas ni de bon tros quantes ni quines són aquestes intencions, però “la motxilla” sempre hi és present quan preguem.
A l’octubre organitzen una altra peregrinació amb l’Hospitalitat de Lourdes, fins i tot a l’estiu n’han fet un vídeo que tracta sobre els malalts que acompanyen… no que porten…
Amb aquesta Hospitalitat només he coincidit un cop al convent de “Iesu Communio”, a l’Aguilera. Va ser un dia de principis d’estiu: un dia d’aquells que tornes a casa com tants d’altres, però que experimentes que alguna cosa important t’ha passat.
Jesús Garcia, autor del llibre “Medjugorje” (Ed. Libros Libres)