A Medjugorje la Gospa ha parlat només en dues ocasions de les seves Aparicions a d’altres llocs: 1) La primera, el 25 d’agost de 1991, quan va dir explícitament que “els secrets que van començar a Fàtima es realitzaran (amb la nostra ajuda) a Medjugorje, així es complirà finalment la seva profecia: “El Meu Cor Immaculat triomfarà!”. 2) La segona, implícitament, quan el 2 de maig de 2016, per mitjà de la Mirjana, ens va exhortar: “us convido, fills meus, a mirar bé els signes dels temps, a recollir les creus trossejades i a ser apòstols de la Revelació”. Les creus trencades i la crida a ser apòstols de la Revelació (Apocalipsi) es refereixen, sens dubte, a les aparicions de Tre Fontane (Tres Fonts), a Roma, al Bruno Cornacchiola, a qui li va dir la primera vegada (12/04/1947): “Sóc Aquella que està en la Trinitat Divina. Sóc la Mare de Déu de la Revelació”. Després la Mare de Déu mou el braç esquerra i apunta cap avall amb el dit índex tot assenyalant alguna cosa als seus peus. El Bruno segueix el gest amb la mirada i veu al terra una sotana de sacerdot i a sobre una creu destrossada. “Aquest és el senyal de que l’Església patirà, serà perseguida, destrossada; aquest és el senyal que els meus fills es desvestiran (dels seus hàbits religiosos …”.
Segons el Bruno, que deixa constància en un dels seus quaderns (on relata les aparicions, els missatges i els somnis profètics que va tenir fins al 2001), la Mare de Déu li diu (el juny de 1948) que Tre Fontane és la continuació de Fàtima. També ho seran Garabandal, Akita, Kibeho i Medjugorje, ja que Fàtima, a més de ser un assumpte del present, segueix apuntant al futur, a la fi dels temps (“Medjugorje és la continuació de Fàtima”, va dir el papa sant Joan Pau II al bisbe Pablo María Hnilica, S.I, el 1984).
Partint d’aquesta relació i tenint en compte que s’acosta la solemnitat de l’Assumpció, “la festa de Maria”, la més solemne de las festes que l’Església celebra en honor seu, voldria recordar que la Nostra Mare del Cel s’ha referit a aquest misteri tant a Tre Fontane com a Medjugorje.
Així és: La Nostra Senyora li revela al Bruno, en la seva primera Aparició: “El meu cos no podia morir i no va morir, no es podia corrompre i no es va corrompre. El Meu Fill i els àngels em van portar al cel, al tron de la Divina Misericòrdia, de la Trinitat divina, per ser Reina dels fills de la Resurrecció”. Amb aquestes paraules anticipa el Dogma de la seva Assumpció al cel, promulgat per Pius XII l’1 de novembre de 1950 en la Constitució Munificentisimus Deus.
A Medjugorje, al principi, quan deixava que se li fessin preguntes, la Gospa va confessar amb claredat rotunda: “em pregunteu per la meva Assumpció. Sapigueu que vaig pujar al Cel abans de la mort” (15 d’agost de 1981).
El Catecisme de l’Església Catòlica afirma: “Finalment, la Verge Inmaculada, preservada lliure de tota màcula de pecat original, un cop acabat el decurs de la seva vida a la terra, fou portada a la glòria del Cel i elevada al Tron del Senyor com a Reina de l’Univers, per ser conformada més plenament al seu Fill, Senyor dels senyors i vencedor del pecat i de la mort. L’Assumpció de la Verge Santíssima constitueix una participació singular en la Resurrecció del seu Fill i una anticipació de la resurrecció dels altres cristians” (n. 966).
La importància de l’Assumpció per a nosaltres, homes i dones de començaments del Tercer Mil·lenni de l’Era Cristiana, radica en la relació que hi ha entre la Resurrecció de Crist i la nostra. La presència de Maria, dona de la nostra raça, esser humà com nosaltres, que ja es troba glorificada al Cel en cos i ànima és això: una anticipació de la nostra pròpia resurrecció.
Així doncs, el misteri de l’Assumpció de Maria al Cel ens convida a fer una pausa en la nostra vida agitada, per reflexionar sobre el sentit de la nostra existència aquí a la terra i sobre el nostre fi últim: la Vida Eterna, juntament amb la Santíssima Trinitat, la Puríssima Verge Maria i tots els Àngels i Sants, i al mateix temps renova l’esperança en la nostra futura glorificació (la plenitud de la felicitat mitjançant la resurrecció dels cossos).
Justament per això la Mare de Déu es pot aparèixer als vidents a Medjugorje. Recordem que ho fa com en la visió que Sant Joan va tenir en l’Apocalipsi, en el capítol 12. Aquella dona vestida de sol, amb una corona de dotze estrelles al cap. La dona que lluita contra el drac, la Serpent Antigua, Satanàs (cf. Gn 3). També aquí s’apareix i ens el mostra a través dels seus missatges. Per això apareix, segons expliquen els vidents, en cos i ànima, i d’una bellesa absolutament indescriptible. La veuen com es veuen entre ells, com veuen a tota la gent (no com un fantasma, sinó com una persona viva, (“de carn i ossos”). Però al mateix temps, glorificada: totalment resplendent, submergida en llum i irradiant llum, coronada amb dotze estrelles. A més de parlar amb Ella, també la poden tocar (i fins i tot besar-la).
Al bell mig de l’estiu, com cada any, torna la solemnitat de l’Assumpció de la Mare Nostra, la festa mariana més antiga. És una bona ocasió per pujar amb Maria Immaculada a les altures de l’esperit, on s’hi respira l’aire pur de la vida sobrenatural i s’hi contempla la bellesa més autèntica, la de la santedat.
El clima d’aquesta festivitat és ple d’alegria pasqual. La Verge Maria puja al cel per regnar amb Crist per sempre. I això no li impedeix sinó que causa la seva presència entre nosaltres. Ella, igual que el Seu Fill, certament està amb nosaltres cada dia fins a la fi del món.
Es tracta d’un esdeveniment totalment únic i extraordinari, destinat a omplir d’esperança i felicitat el cor de l’esser humà. Maria és, efectivament, la primícia de la humanitat nova, la criatura en la qual la redempció de Crist ja ha tingut efecte ple, traslladant-la en cos i ànima al regne de la vida immortal. Per això la Mare de Déu, tal com ens recorda el Concili Vaticà II, constitueix per a nosaltres un signe d’esperança segura i de consol (cf. LG, 68). La “Mare de Déu d’Agost”, ens impulsa a elevar la mirada cap al cel. No pas un cel fet d’idees abstractes, ni tampoc un cel imaginari creat per l’art, sinó el cel de verdadera realitat, que és Déu mateix: Déu és el cel. I Ell és la nostra meta, la meta i l’estada eterna, de la que venim i a la que tornem, tal com ens ho recorda tantes vegades la Nostra Mare de Medjugorje.
Francisco José Cortes Blasco.
Font:www.centromedjugorje.org