L’ANDREA I EL CARLO BORSANI SÓN BESSONS I SEGUEIXEN JUNTS AL SEMINARI FORMANT-SE EN LA FRATERNITAT DELS FILLS DE LA CREU
La història del Carlo i l’Andrea Borsani és impactant, tan impactant com creuar-se amb ells pels passadissos i les escales de la Universitat Pontifícia de la Santa Creu de Roma. Són germans bessons i a més comparteixen la seva vocació al sacerdoci.
Aquests germans, juntament amb la seva família que ho va deixar tot per ser missionera, pertanyen a una nova realitat eclesial anomenada Casa de Maria, totalment mariana, tal com bé indica el seu nom. Es van criar a Lourdes i després a Roma, amb unes vides entregades completament a l’evangelització. El fruit n’ha estat la seva vocació sacerdotal a la Fraternitat dels Fills de la Creu, vinculat al grup en el que han crescut. Gràcies a CARF (Centre Acadèmic Romà Fundació) aquests germans han rebut una beca per poder-se formar per poder desenvolupar la seva vocació futura.
Fa tres anys que els conec i encara no sé qui és el Carlo i qui és l’Andrea. Sovint em passa que parlo amb un pensant que parlo amb l’altre, però és molt divertit. I aquí els podem conèixer amb profunditat:
-A veure… Tu qui ets?, li pregunto a un des dos…
-Carlo: Jo sóc el Carlo! Tinc 23 anys i estic fent primer d’Història de l’Església a la Universitat de la Santa Creu.
– Andrea: …I jo sóc l’Andrea. D’aquí pocs dies farem 24 anys (de fet els fan aquest dissabte). Estic fent primer de Teologia Moral. Estem molt contents de poder explicar la nostra història, perquè explicar la teva vida sempre es converteix en una oportunitat per agrair!.
Ens trobem a la missa que se celebra cada migdia a la nostra capella universitària, i com sempre, m’equivoco quan parlo amb el Carlo pensant que és l’Andrea, i a l’inrevés. Al final ens fem unes fotos junts, allà on hi ha els ciris de l’Advent, i decidim parlar una mica sobre la seva història, just pocs dies abans del seu aniversari. És aviat, oi?
-Carlo: Sí, vam néixer el 12 de desembre de 1996 a Roma, dia de la Mare de Déu de Guadalupe. Vam ser batejats a la Basílica de Sant Pere pel cardenal Andrzej Maria Descur, amic de Sant Joan Pau II, persones amb qui ens sentim molt units. De fet, els nostres noms són els mateixos que els d’aquests dos grans amics i “bessons” en el vincle espiritual que els unia, ambdós consagrats a Maria: “Karol” i “Andrzej”.
-Quina passada! Així que vau néixer en una llar catòlica …
-Andrea: Sí, a la nostra família, la fe sempre ha tingut un paper fonamental … I fixa’t que uns quants mesos després del nostre naixement, a l’abril de 1997, juntament amb els nostres pares Francesco i Chiara i els nostres germans grans, la Veronica (4 anys) i el Giuseppe (2 anys), ens en vam anar a viure a Lourdes de França.
-I com és això?
-Andrea: Bé, per respondre a aquesta pregunta, hem d’anar una mica enrere …
-Carlo: L’any abans del nostre naixement, el 31 de maig de 1995, els nostres pares van decidir seguir Jesús d’una manera radical; van deixar els bens i propietats que tenien, la feina, la família i la ciutat (Legnano, prop de Milà) per unir-se al grup de pregària i més tard a la comunitat “Casa di Maria” – nascuda com a forma de vida estable del mateix grup de pregària – que s’havia establert a Roma uns quants anys.
-I com va anar tot això?
-Andrea: Doncs el que va passar és que a Medjugorje hi va néixer un grup de pregària, fundat i dirigit pels mateixos fundadors de la comunitat “Casa di Maria”. Aquest grup va néixer com una necessitat per continuar l’experiència que molts joves, liderats per Don Giacomo Martinelli i Sor Nicoletta, havien viscut a Medjugorje: la trobada amb la Mare de Déu, que van percebre com una presència viva!
El Carlo i l’Andrea, amb els seus pares, germans i altres germans de la comunitat a Lourdes
-I al final, el grup i la comunitat acabada de néixer, es van convertir en quelcom missioner …
-Carlo: Sí, per això els nostres pares van ser enviats al Santuari Marià de Lourdes, on la missió de la nostra Associació és acompanyar els peregrins al Santuari. En aquell lloc sagrat, l’Andrea i jo vam anar a l’escola primària. Aquests són els anys en els que se’ns va transmetre el do de la Fe per part dels nostres pares i per altres famílies de la comunitat, en particular el Mauro i la Grazia, el Nedo i la Paola. De fet, durant aquests anys vam compartir la mateixa llar amb altres famílies i nens, amb els que compartíem tots els moments del dia. De mica en mica la nostra família va anar creixent: amb els nostres germans carnals Nicoletta, que va néixer el 1999; després amb la Michele, al 2001; i finalment amb la Maria al 2006. Però no només considerem germans als nostres germans carnals; també als nostres germans en l’esperit que van néixer a les famílies de la comunitat. Tots junts en alegria!
-Una meravella, de veritat: Església i família al mateix temps
-Andrea: Totalment! I aquesta experiència de l’Església com a “família” encara es féu més forta a Roma, on vam viure els anys de l’escola secundària i el batxillerat. A Roma, amb les nostres superiors, les “Filles de la Creu”, i amb els altres joves, es pot respirar una vida familiar! La cura especial, pacient, paterna i materna dels nostres fundadors, ens ajuda a redescobrir el valor de la Fe que ens fou transmesa pels nostres pares: una Fe que es basa en la trobada viva i real amb Jesús i Maria.
-Recordeu on i quan va tenir lloc, aquesta trobada, en el vostre cas?
-Carlo: I tant: a Medjugorje! També per a nosaltres, els nens de la “segona generació” de la comunitat -per dir-ho d’alguna manera, la presència de Maria és tan viva que té la força de marcar profundament la nostra vida. D’aquí va néixer el meu desig, i el de l’Andrea i altres joves de respondre a la crida de Maria amb una entrega total dins la comunitat, iniciant, en moments diferents, el camí de verificació per entrar a la fraternitat dels “Fills de la Creu”.
-Andrea: Sí, cal dir que a Roma vam tenir l’oportunitat de continuar l’experiència viscuda a Medjugorje. Vivim amb amics a qui considerem germans i germanes. Amb ells compartim la nostra Fe i la vida diària. Aquests són els anys que ens van unir en vincles preciosos i profunds. El 2 de febrer de 2016 ens vam consagrar a la Nostra Senyora: un pas fonamental per formar part de la Vida de la “Casa de Maria”. Fou una decisió nostra, lliure i conscient, que se situa en l’herència dels nostres pares però que alhora nosaltres confirmem personalment.
-I què va ser el que us va convèncer en particular, a cadascun de vosaltres, a prendre aquesta decisió?
-Carlo: El que més em va convèncer i persuadir a iniciar el camí de verificació per ser Fill de la Creu fou l’exemple de molts altres nens i nenes més grans que jo que han escollit el camí de l’entrega total amb alegria i entusiasme com a Fills i Filles de la Creu. Estic convençut que només amb les meves forces és impossible ser fidel en l’entrega a Crist…però amb l’ajuda de Maria sí que ho és!
-Andrea: Doncs a mi, el que em va fer prendre aquesta elecció vocacional, no va ser ben bé un discurs o una catequesi… No, va ser el fet de ser acollit, estimat i volgut per qui sóc. Per això la meva vocació va madurar durant tot un any, quan tenia 17 anys: aquell any, el que em va cridar més l’atenció fou aquest amor pur i agraït que veia al meu voltant. Això em va impulsar a voler-me consagrar a La Nostra Senyora i posar tota la meva vida a les seves mans. Sens dubte, a Medjugorje vaig viure d’altres experiències que em van enfortir en aquesta vocació”.
-És molt fort que ambdós testimonis tingueu aquesta dimensió de comunitat, de pertànyer a un cos de germans i germanes units en Crist …
-Carlo: És així, les nostres vides, la meva i la de l’Andrea, són plenes de dons, senyals i testimonis. Certament que entre ells hi ha el testimoni de les “Filles de la Creu” i els “Fills de la Creu” i de molts nens i nenes més grans que nosaltres que van respondre amb alegria i entrega total. No ens podem oblidar de l’oferiment de la Cecilia, una nena de la comunitat, 3 anys més gran que nosaltres, que va morir de càncer als 16 anys. L’Andrea i jo vam tenir la gràcia de conèixer la Cecília mentre vivíem a Lourdes. També vam passar uns quants dies a Fàtima amb ella, al desembre de 2005. Quina alegria, estar amb la Cecília! Tothom se sentia estimat per ella d’una manera molt especial! Per a ella, el seu patiment més gran fou no poder viure a Roma amb els seus amics. La Cecília ens considerava els seus germans petits. Es veia per la manera com ens tractava i pels consells que ens va donar (inclòs el seu darrer comiat al juliol de 2009 al santuari de Betharram, prop de Lourdes).
-És molt important que dos nois com vosaltres compartiu amb nosaltres el vostre testimoni, especialment perquè avui dia els ulls de molts joves de la vostra edat estan com apagats, sense vida, sense esperança, especialment amb tot això de la pandèmia, la por al futur, la incertesa …
-Andrea: Sí, i sovint molt gent de la nostra edat ens pregunta: “Per què tots dos vau prendre aquest camí?”. Doncs això ho sap el Senyor, que ens va cridar a tots dos i tots dos estem entusiasmats de respondre-li. Certament tots dos hem rebut tant i volem donar tant! La nostra vida, com la de tothom, és un regal i un misteri!
-…I això es nota escoltant el vostre testimoni! L’agraïment és una part important de la vostra vida.
-Carlo: I com no hem d’estar agraïts? I tant que cal agrair: primer de tot a Jesús i a Maria, que es van fer tan presents a les nostres vides, especialment a través dels nostres Fundadors i germans i germanes de la Casa de Maria; i després a la nostra Universitat (companys, professors, benefactors i personal universitari) per l’ambient que respirem i per les oportunitats que ens regalen a nivell educatiu i formatiu.
Junts volem desitjar a tots els nostres benefactors i a tots els qui llegiran aquesta entrevista, un Bon Nadal i un Feliç Any Nou!
*El Gerardo Ferrara és escriptor, historiador i representant del CARF a la Universitat de la Santa Creu de Roma.
Font: www.religionenlibertad.com
