Benvolguts amics,
M’agradaria compartir la meva història amb tots vosaltres. En ella, la protecció de la Mare de Déu s’ha fet present d’una manera molt especial, i és que les peregrinacions a Medjugorje estan plenes de gràcies. Les experimentes allà, però sobretot les vius quan tornes, i no només la primera setmana o el primer mes, sinó durant tot l’any ja que contínuament t’arriben una gran quantitat de gràcies de la Gospa.
Com molt bé sabeu alguns de vosaltres, arrossego la meva malaltia des de fa més de 10 anys. Us podeu imaginar molt bé que han estat anys de patiment, on mai he perdut la pau, una pau viscuda per la fe i per a conèixer el valor del patiment. També he tingut el meu marit al meu costat, que m’ha cuidat com a una flor, i ha estat el meu suport i la meva força. Cada dia donava gràcies a Déu per aquest regal, fins al punt que vaig pensar que si ell no estava amb mi, em moriria. Ha estat un any de sofriment, també de patiment moral per no haver tingut fills, i de dolor, però sense perdre mai la serenitat.
Ara bé, el meu marit es va entregar tant a mi que va caure en una forta depressió. No va voler demanar ajuda i el nostre matrimoni va entrar en una profunda crisi, cosa que va acabar amb una separació (en principi temporal). La malaltia va empitjorar i vaig tornar a fer tractaments de quimioteràpia.
La separació va ser l’experiència més dramàtica de la meva vida; seria molt llarg explicar tots els matisos del meu patiment. Des que ens vam separar, hi va haver algun intent de reconciliació; un d’ells abans de peregrinar a Medjugorje l’estiu del 2007. Estava molt il·lusionada i vaig pensar que la Mare de Déu m’ajudaria a retrobar-me amb el meu marit a la tornada de la peregrinació. Però la Gospa tenia uns altres plans per a mi.
Recordo que a Medjugorje, concretament en la capella de la casa de sant Giuseppe, vaig pregar pel meu matrimoni, i la Gospa em deia que no era el moment; em deia que la meva família em necessitava, però jo no volia creure el que sentia. La Mare de Déu cada dia em deia el mateix, però jo insistia en el meu matrimoni. Quan vaig arribar a Barcelona, ho vaig entendre.
El mateix dia de la meva tornada de Medjugorje vaig anar a sopar amb el meu marit. Estava entusiasmada, li vaig explicar l’experiència viscuda i ell, negatiu, va treure importància a tot plegat. Em va dir que allò nostre s’havia acabat i que ens separéssim definitivament. No podia creure el que sentia, totes les meves il·lusions van desaparèixer. L’alegria va donar pas a una pena enorme i a un mar de llàgrimes, tan sols dues hores després d’haver aterrat.
Vaig quedar totalment destrossada, però alhora vaig recordar les paraules de la Marissa quan ens va dir que tots els que pregaven a la capella de casa seva, rebien moltes gràcies. L’endemà, abans d’anar-me’n a dormir, em va sortir del cor una pregària, més que una pregària era una queixa desesperada:
“Déu meu, on són les gràcies, on són? Quan em vaig llevar al matí, vaig experimentar una gran pau interior, com mai havia tingut abans. LES GRÀCIES HAVIEN ARRIBAT.
L’estiu del 2007, quan vàrem visitar el Cenacle de Medjugorje, em vaig adonar que seria un lloc ideal pel meu germà Adolf, que havia tingut problemes amb les drogues, i encara que ja les havia deixades, anava molt perdut i tenia altres addiccions: internet, el joc, …, per la qual cosa sempre estava molt trist. Jo tenia clar que ell havia d’entrar al Cenacle, però no se m’acudia com fer-ho.
Durant aquest any vaig intentar anar sempre a l’Hora Santa dels primers dissabtes de mes a Sant Julià a Mira-sol a pregar pel Cenacle.
Un d’aquest dissabtes, després de resar el Rosari, vaig saber que un jove del Cenacle de Lourdes ens donaria el seu testimoni. Vaig veure que l’ocasió se’m presentava en safata de plata i vaig decidir parlar amb en Joan, el jove del Cenacle. Li vaig explicar el problema del meu germà i vàrem quedar que li portaria el dilluns a Mira-sol. L’endemà, vaig pensar que seria millor una entrevista més íntima, així que vaig telefonar a en Joan i li vaig demanar si podia venir a casa meva. Va comprendre la urgència de la meva demanda i va acceptar de seguida, fet totalment inusual. Vaig telefonar al meu germà Adolf perquè vingués a dinar amb en Joan i amb mi. Li vaig dir que en Joan era un amic, a qui tan sols havia d’escoltar. (L’aigua que vaig servir a l’hora de dinar era de Lourdes).
Quan va arribar en Joan amb un capellà, me’n vaig anar i els vaig deixar sols. Tenia tot un batalló d’amics pregant perquè l’entrevista funcionés. Quan vaig trucar al vespre al meu germà, em va dir que estava disposat a provar l’experiència del Cenacle.
Aquesta prova significava viure una setmana en el Cenacle de Lourdes, de 9 del matí a 5 de la tarda i havia d’anar acompanyat.
Vàrem preparar el viatge a Lourdes, però el dimoni ens va posar les coses difícils perquè jo vaig començar a trobar-me malament, molt malament. No estava disposada a renunciar al meu viatge, era massa el que m’hi jugava. L’Adolf havia d’entrar al Cenacle, això era el realment important, així que vaig visitar un parell de metges i amb molta medicació i un informe per si em veia obligada a hospitalitzar-me, vàrem llogar finalment un apartament a Lourdes. Estava segura que la Mare de Déu em protegiria i no em passaria res dolent. L’experiència fou un èxit i al cap de tres setmanes, l’Adolf entrava en la que havia de ser la seva nova llar, la Comunitat del Cenacle.
La setmana que va entrar-hi, varen començar a subministrar-me un tractament nou de quimioteràpia i vaig reaccionar fatal; no em vaig veure amb ànims d’acompanyar-lo i es va oferir un matrimoni de Mira-sol. Mentrestant, la meva germana que no era creient i estava més aviat en contra del catolicisme, va començar a canviar. Es va anar transformant gradualment, i va començar a pregar. Actualment resa cada dia com a mínim un rosari, fins i tot dos i tres. Aquest és el segon miracle que s’ha produït en la meva família, la conversió de la meva germana Clara. I el tercer, el miracle dels meus pares. El meu pare vol que vagi a Medjugorje perquè la Mare de Déu em guareixi. Això ja és una forma de creure, no? I la meva mare, que actualment m’està cuidant a casa, va a missa cada dia; increïble, no?
A casa meva ningú practicava, excepte jo.
És ara, després d’aquests tres miracles, quan he comprès allò que a l’estiu em va dir la Gospa: la família.
La meva família ha experimentat una gran transformació, on s’ha vist clarament la mà de Déu; jo només he estat el llapis, ben afilat, amb el què s’ha escrit una bonica història.
Tinc moltíssimes ganes de tornar a Medjugorje per DONAR GRÀCIES A LA MARE DE DÉU. Ha estat un any increïble, un any ple de patiment físic i moral, però absolutament necessari per a la conversió de la meva família.
GRATIAS TIBI DEO
Clica aquí per imprimir.
