Cada any, el mes de juliol, porto una peregrinació a Medjugorje. M’agraden els grups petits, d’entre 32 i 36 persones, amb un nombre màxim de 40. Però aquest any se’m va disparar el nombre, potser pel fet d’haver tornat a projectar diapositives sobre Medjugorje i això pot haver animat diverses persones a afegir-se a la peregrinació.
De fet, vaig haver de tancar el grup amb 55 persones, que és el nombre de seients de l’autobús que havia de fer el trajecte d’anada des de Dubrovnik a Medjugorje i viceversa. Hi venien persones de diferents punts d’Espanya: Madrid, Palència, Lugo, Astúries, La Rioja, Múrcia, Salamanca, Les Palmes, Granada, Sevilla i Barcelona. A Dubrovnik se’ns hi va unir la Neus, que venia de Mèxic amb les seves dues filles, i la Lilian, que venia des de Miami amb els seus dos fills. Un grup fenomenal.
Intentaré fer un resum del que hem fet i viscut durant aquest sis dies d’estada a Medjugorje.
Cada matí teníem una missa per al nostre grup a la Capella de l’Adoració. Al nostre grup hi venien dos capellans, però sempre concelebraren la missa més mossens: se’ns hi afegiren el Pare Carles, de Barcelona (amb el que vam coincidir sovint) i altres capellans que venien amb altres grups de pelegrins de països hispanoamericans (Panamà, Argentina…).
Varem aprofitar els matins per a les visites, testimonis i xerrades dels capellans, vidents i comunitats.
El primer dia, al matí, després de la “nostra” Missa, varem tenir una autèntica “catequesi” de la Filka, la nostra guia, a la que considero una alumna molt avantatjada de l’Escola de Medjugorje. Només us diré que va parlar durant gairebé tres hores i tots (gairebé tots, doncs el cansament del viatge també es notava) varen escoltar atentament, molt interessats.
El dimarts, a l’esplanada, des del “templete” , ens va parlar la Ivanka, la jove que fou la primera que va veure la Mare de Déu la tarda del 24 de juny de 1981. El seu testimoni fou molt senzill. Va descriure detalladament el que va passar aquella tarda i la tarda del dia següent. La seva mare havia mort feia dos mesos. Ens va explicar que va tenir la gràcia de veure la seva mare durant l’aparició de la Mare de Déu, “tal i com us estic veient ara a vosaltres”.
“La Mare de Déu m’ha explicat la Seva Vida i m’ha parlat del futur de l’Església i del món. Cada vident té una missió. La meva és resar per les famílies. Cada dia reso per les famílies. A la darrera aparició (la Ivanka tan sols veu la Santíssima Mare de Déu una vegada a l’any, el 25 de juny), la Mare De Déu em va parlar del 5è “secret” i em va donar la Seva Benedicció Maternal. Tots hem de col·laborar perquè es compleixin els projectes de la Mare de Déu …”
El dimecres ens va parlar l’Ivan, també a l’esplanada. He sentit parlar moltes vegades l’Ivan, a casa seva, al bosquet, a l’esplanada, però mai amb la claredat i profunditat d’aquella vegada (o potser mai no m’havia arribat tant endins com ara). M’agradaria poder transcriure el seu testimoni complet, però tan sols disposo d’algunes frases que vaig poder anotar-me ràpidament mentre ens parlava:
“ Maria ens porta a tots dins el Seu Cor.
Fa 29 anys la Mare de Déu em va triar com a instrument seu. Moltes vegades li he preguntat: Mare, perquè jo, perquè m’has triat a mi? I Ella respongué en una ocasió: “Fill, jo no busco els millors”.
Medjugorje és una escola de Pau, Pregària i Amor. En aquesta escola m’esforço per ser un bon alumne. Però és una gran responsabilitat, perquè al qui Déu li dóna molt, també li demana molt.
El més important dels Missatges és:
Pau
Conversió
Retorn al Pare, a Déu
Pregar amb el cor
Amor
Perdó, confessió
Eucaristia
Esperança
Pregar amb el cor, no mecànicament, no rutinàriament, només amb els llavis. Resar amb el cor des de l’amor i amb amor. Resar amb tot el nostre ser, per tal que la nostra pregària segui una trobada amb Jesús, un descans amb Jesús. Alegreu-vos en la pregària. El qui prega no pot tenir por al futur.
Resar més per resar millor. Resar més depèn de nosaltres, resar millor és una gràcia que s’aconsegueix resant més.
El temps no és un problema. El problema és la falta d’amor. Quan ens agrada alguna cosa, sempre trobem temps per fer-la.
És impossible descriure la Santíssima Mare de Déu, no hi ha paraules. Però podem entendre el que Ella ens va dir: “Sóc bonica perquè estimo. Si estimeu, també sereu bonics”.
A vegades, necessito unes hores després de l’Aparició, després d’estar amb Ella, per tronar a aquest món.
Quan li varem preguntar qui era, ens va respondre :” Sóc la Reina de la Pau”.
Aquest món i la humanitat es troben en un gran perill, el perill de destruir-se a si mateixos. Quanta pau necessita el món! Quanta pau necessiten les famílies.
Ella ve perquè ens vol ajudar, animar, consolar, ensenyar, portar cap al Seu Fill, perquè només en Ell hi ha la nostra Pau.
El món, la humanitat, passa per moments difícils, de crisi, i la crisi més gran és que s’ha allunyat de Déu. Volen fer un món sense Déu.
Les famílies ja no resen, els pares no tenen temps per als fills, ni els fills per als pares. I quantes infidelitats! Per això es destrueix la família, tantes famílies.
Cada família ha de ser un centre de pregària, perquè d’aquesta manera la pau i l’harmonia pugui arribar a les nostres famílies. No hi ha cap església viva sense família viva. Renoveu la pregària en família.
Ella ens vol treure d’aquestes tenebres i vol portar-nos la Llum i l’Esperança.
Si no hi ha pau en el cor de l’home, si no hi ha pau i unitat a les famílies, no hi pot haver pau en el món.
Per això, Ella ens va dir: “ No parleu de pau, viviu la pau, transmeteu pau”.
El món d’avui necessita una sanació espiritual. Està espiritualment malalt, en coma espiritual…
Ella vol aixecar aquesta humanitat pecadora. Vol aixecar-nos, ajudar-nos, a fi que rebem la Seva Pau.
I Ella ens diu: “ Estimats fills, Jo us necessito per poder estendre la Pau”.
La Mare de Déu no es cansa de venir, d’advertir-nos, de repetir els Seus avisos. No ha vingut a espantar-nos ni per parlar de la fi del món. Ve com la Mare de l’Esperança.
La Santa Missa ha de ser el centre de la nostra vida. Ella ens va dir que la Missa és més important que una Aparició.
Aquesta tarda, durant l’aparició, us encomanaré a tots vosaltres. Que la vostra vinguda aquí sigui el començament d’una renovació espiritual.
Aquest és el temps de la responsabilitat, del compromís. Hem d’acceptar amb responsabilitat el que la Mare de Déu ens ofereix i respondre a la Seva Crida…
Tan sols per sentir aquest testimoni ja val la pena fer una peregrinació, perquè ens explica tot un programa de vida i resumeix el Missatge de Medjugorje.
Insisteixo en el fet que vaig prendre nota “a corre-cuita”, i falten frases. Però tot i així, el que ens va dir és una autèntica joia i hauríem de llegir-ho i rellegir-ho moltes vegades…
Ja que estic parlant de l’Ivan, aprofito per comentar que el divendres a la nit va anar amb el seu grup de pregària a la “Creu Blava”, per fer pregària i tenir una altra Aparició de la Mare de Déu. És increïble com tants centenars de persones poden concentrar-se en un espai tant reduït, desafiant les lleis de la física i de l’espai. I amb ordre, bona disposició, paciència, somriures, amabilitat d’uns amb els altres. Això em sembla un clar do de Déu.
Varem estar una bona estona resant i cantant i aproximadament a les deu de la nit, l’Ivan va tenir l’aparició. La Santíssima Mare de Déu venia molt contenta, feliç. L’Ivan li va encomanar tots els pelegrins presents a Medjugorje, especialment els malalts. La Santíssima Mare de Déu ens va mirar a tots i cadascú de nosaltres. Ens va beneir amb la Seva Benedicció Maternal. Li va dir que reséssim pels capellans i les vocacions sacerdotals. La Santíssima Mare de Déu es va emportar totes les nostres intencions i necessitats. I es va acomiadar dient: Aneu-vos-en amb la Pau de Déu.
Continuo amb l’explicació de les nostres activitats del matí.
Poc després del testimoni de l’Ivan a l’esplanada, ens va parlar el Pare Danko. No transcriuré les notes que vaig prendre. Només una cosa. Va parlar de la distinció entre “turista” i “pelegrí”. Hem de venir com a pelegrins, no com a turistes. La Gràcia no se la pot fotografiar ni gravar. Només es pot gravar en el cor, en el nostre interior.
Molts han experimentat per primera vegada la Pau en venir a Medjugorje.
Hem de canviar les nostres vides. Aquest és el millor testimoni de Medjugorje. No intentem canviar els altres, això tan sols ho pot fer Déu. Però sí que podem, amb la gràcia de Déu, canviar les nostre vides.
Si la teva pregària no canvia la teva vida, canvia la teva forma de pregar.
Ens va fer la següent pregunta: Quantes vegades somrius cada dia?
Si nosaltres no som la sal de la terra, qui ho serà?
Per modelar el món, hem de ser-ne testimonis, perquè si el modelen d’altres, ho faran d’una altra manera.
Ens va parlar de les nombroses vocacions sacerdotals que han sorgit de Medjugorje. Han recollit més de 400 testimonis de vocacions sacerdotals, testimonis molt diversos i interessants. Tots coincideixen en el fet que a Medjugorje han sentit l’Amor de Déu i l’apropament, la Presència de la Mare de Déu d’una manera “especial”…
Més de vuitanta vocacions dels Estats Units, més de setanta d’Itàlia, més de trenta d’Alemanya, més de vint d’Àustria. I de molts altres països com Mèxic, Corea, Canadà…d’Espanya sis vocacions.
El divendres ens va parlar el Pare Svetozar. Va ser una xerrada llarga i profunda, potser massa profunda per escriure aquí unes frases aïllades, ja que no seria fàcil entendre-les.
Ens va preguntar: Què hem vingut a fer? Què busquem? Hem fet bé en venir? Hauríem vingut si no hi haguessin aparicions?
Va posar Maria com a exemple d’obediència i fidelitat a Déu. Maria va posar el seu cos i la seva persona al servei de Déu. Jesús és carn de la seva carn i sang de la seva sang (no hi va haver cap intervenció d’un home). “Maria és l’Eucaristia permanent”.
Maria escolta i es posa en camí : Betlem, Isabel, Egipte, Canà, El Calvari. Nosaltres també ens posem en camí, hem donat el primer pas. Hem de posar-nos en la situació de Maria, imitar-la, posar el nostre cos i la nostra persona a disposició de Déu. El nostre cos ha de convertir-se en la Paraula encarnada de Déu. Que el nostre cos, la nostra persona, es faci Paraula de Déu, testimoni de Déu.
Si el meu veí no sap que sóc creient és perquè, realment, no ho sóc.
Quan tornarem a casa serà quan començarà la nostra peregrinació, quan s’exercitarà la nostra Fe. No podem viure o quedar-nos tan sols amb el moments “bonics”.
No val la pena parlar de Medjugorje. Han de notar el nostre canvi interior. Han de veure quelcom diferent en nosaltres, han de veure quelcom de Crist en nosaltres.
La vostra peregrinació comença en tornar a casa. No se’ns demana res d’especial. La Mare de Déu ens recomana els sagraments. Hem de viure els sagraments. Viu dels sagraments i sigues feliç, vés a Missa i sigues la persona més feliç del món.
No us preocupeu dels altres. Vosaltres no hi podeu fer res. Deixeu-ho en mans de Déu. Déu et busca a tu, no els teus fills ni els teus veïns. Tu ets el més important per a Déu.
Sincerament, em sembla una xerrada mutilada i he dubtat entre posar aquestes frases o no posar-hi res. M’he decidit per posar aquestes poques frases perquè n’hi va haver una que em va tocar molt a fons: “Tu ets el més important per a Déu”. I la vaig viure especialment, aquella tarda, en la veneració de la Creu. Vaig veure Jesús a la Creu per mi. Vaig entendre que Ell hagués acceptat la seva Passió i la seva Creu encara que fos tan sols per a mi ( Pel “jo”, “mi” que som cadascú de nosaltres).
Aquesta frase encara la porto dins meu i li dic al Senyor : “Jesús, vull creure i viure que jo sóc el més important per a tu”.
No és una frase per entendre-la, és per sentir-la. I, evidentment, no és una frase ni exclusivista ni et compara amb ningú: Déu i tu…
Comunitats
Varem visitar tres comunitats. Una, inesperadament, el dijous a la nit. Varem anar a la Comunitat del Cenacle masculina, la de sempre. Hi feien la representació d’“El fill pròdig”. Han fet un teatre força gran i ens hi varem reunir uns quants centenars de pelegrins, sobretot italians.
Primer varem tenir uns moments de diversió, com si fos una discoteca per a creients, on es canta, es balla i es lloa Déu. Veia la gent eufòrica, cantant, picant de mans, aixecant els braços i lloant Déu.
Després varen fer la representació, que fou realment emocionant. Vaig veure moltes persones sense poder aguantar-se les llàgrimes. Ho varen fer realment molt bé. Fou un regal, inesperat, que ens va agradar a tots.
Lligat a això, vull afegir-hi que el dimarts a la nit hi va haver “gresca mística” davant de l’església parroquial. Un nombrós grup d’italians amb guitarres i altres instruments, animats per set frares, estaven cantant i ballant, en un ambient d’alegria i fraternitat. Moltíssimes persones es varen unir a aquest grup, alguns cantant amb ells i d’altres observant amb admiració.
Medjugorje no és tan sols “la parròquia del món” o “el confessionari del món” com alguns han dit, sinó també un testimoni d’alegria i sana diversió, que pot oferir als joves l’alternativa d’una discoteca on es canta, es balla i es lloa Déu. Això arriba a la seva màxima representació al Festival de la Joventut, iniciativa del Pare Slavko, que s’ha consolidat i es repeteix cada any la primera setmana d’agost. Jo vaig tenir la sort (la gràcia) de participar en les quatre primeres edicions.
El divendres varem visitar la comunitat “Pare Misericordiós”, fundada pel Pare Slavko el 1999 i continuada pel Pare Svetozar i dedicada a rebre joves toxicòmans. Jo havia estat diverses vegades al “Poble de la Mare”, fundada també pel Pare Slavko per recollir, atendre, educar i formar nens abandonats o desemparats. Però aquesta comunitat no la coneixia.
Ens varen parlar dos joves, un de Macedònia i de religió ortodoxa i un altre de Kosovo, de religió musulmana, encara que cap dels dos no eren practicants abans d’entrar a la Comunitat.
El primer, que portava diversos anys a la Comunitat, ens va parlar precisament de la Comunitat. Té una capacitat per a 40 persones. Ens va explicar una mica la història de la comunitat. Han obert dues cases més en altres dos països (un a Eslovènia, i l’altre no el diu).
Els tres pilars de la Comunitat són: pregària, treball i comunicació (compartir, obrir-se als altres).
Posem Déu en primer lloc.
A la comunitat hi ha persones de diverses religions, però la nostra espiritualitat és Catòlica i Mariana.
Porten una vida dura de treball i pregària. Resen diverses parts del Rosari cada dia, Missa, pregària personal, lectura de les Sagrades Escriptures, adoració eucarística dues vegades a la setmana…
No tenim televisió, ni diaris, ni telèfons mòbils, ni Internet…
Fem esport (futbol) i com a premi ens permeten veure alguns partits de futbol o alguna pel·lícula que sigui bona, que estigui d’acord amb el seu “programa”.
L’altre jove ens va donar el seu testimoni personal: com va entrar al món de la droga, del que no en podia sortir, estant-hi cada dia més lligat i esclavitzat. Un conegut li va parlar de la comunitat que hi havia a Medjugorje i que a ell l’havia ajudat a sortir de la droga i a rehabilitar-se (Comunitat del Cenacle de Sor Elvira).
Quasi desesperat i sense confiança, va venir a Medjugorje i com que no recordava el nom de la Comunitat, va agafar un taxi i li va demanar al taxista que el portés a una Comunitat per a toxicòmans.
Enlloc de portar-me a la Comunitat del Cenacle, em va portar aquí, on ara estic.
Ens va explicar els seus primers dies a la Comunitat, la seva rebel·lia interior, la seva desconfiança i tancament inicial.
Em varen cridar l’atenció dues frases que va dir: “Quan estava fora de la Comunitat, ho tenia tot, però no era feliç. Ara tinc molt poques coses, però sóc feliç, em sento lliure i tinc pau”.
Quina lliçó més bonica per aquesta societat consumista, materialista, hedonista.
El dissabte, havent dinat, també varem visitar la Comunitat del Cenacle femenina. Tampoc la coneixia. Sempre havia anat a la masculina.
Igualment, ens varen parlar dues joves, una sobre la Comunitat i l’altra explicant-nos el seu testimoni personal.
Són dues comunitats molt similars, Cenacle i Pare Misericordiós. De fet, el Pare Slavko es va inspirar en la Comunitat del Cenacle i la seva forma de vida és molt semblant.
Ens varen dir que el març d’aquest any l’Església ha reconegut l’obra de Sor Elvira com a Ordre. En aquesta, hi ha capellans, religiosos i religioses, a part de les comunitats de laics: masculines, femenines i mixtes (per a matrimonis).
Vivim en la Providència. Si ens falta alguna cosa, preguem.
Per a la nostra rehabilitació no tenim ni psiquiatres, ni metges, ni utilitzem cap medicament (només per a les malalties comuns).
Ens basem en la pregària i el treball.
Aprenem a comunicar-nos els uns amb els altres, a demanar perdó, a donar les gràcies. Ens aixequem en públic i demanem perdó quan creiem que hem ofès una altra persona.
Aprenem a ser sincers, a dir la veritat. Aprenem a ser lliures i a conèixer la veritable Alegria.
Vaig entrar a la Comunitat amb 16 anys i un fill. Ara el nen té 8 anys. El seu pare està en la casa masculina. En aquesta Comunitat (la femenina) tenim 8 nens…
Foren testimonis molt similars a les dels joves de la Comunitat Pare Misericordiós.
Curiosament, l’altra jove també ens va manifestar que ho tenia tot i no era feliç. “Jo ho tenia tot, estudiava a la Universitat, tenia una bona feina…”
Aquí he conegut el sentit de la vida. Treballo amb un somriure, no per diners. Em preocupo pels altres. Veig el món amb uns altres ulls.
Tant en una Comunitat com en l’altra, ens digueren que ells mai no llencen res de menjar. Ho aprofiten tot.
Fins i tot ens explicaren que quan arriba un de nou i se li assigna “l’àngel” per tal que l’acompanyi, el cuidi i l’atengui durant les primeres setmanes, si aquest (el nou) deixa alguna cosa al plat, “l’àngel” s’ho ha de menjar.
Les dues joves ens parlaren del perill de mal educar els nens: consentir-los, no negar-los res, donar-los sempre tots els seus capricis, no educar-los en l’esforç, en el sacrifici, en la renúncia…
El dissabte varem visitar el “Castell” d’en Patrick i la Nancy. Ens varen rebre en una saleta amb capacitat per a desenes de persones, on s’hi estava força fresquet –perquè les parets eren molt gruixudes-.
Ens donaren el seu testimoni, que resumeixo breument per no fer-me interminable.
En Patrick era multimilionari i el seu “déu” era el diner i la bona vida. Dos divorcis i una vida plena de plaers. Amb diversos fills, que portaven una vida semblant a la del seu pare: divorci, borratxeres… Va conèixer la Nancy, es va enamorar d’ella, però la seva vida va continuar igual. Fins que un dia va arribar a les seves mans un llibret amb els missatges de la Mare de Déu de Medjugorje. El va obrir i va trobar-hi un missatge que era per a ell. Aquell Missatge va canviar la seva vida. La Mare de Déu havia parlat per ell a Medjugorje…
“Si la Mare de Déu viu a Medjugorje, jo vull ser el seu veí”
Ho va vendre tot i va anar a Medjugporje, on va construir-hi aquest imponent castell, que ha posat a disposició dels capellans que venen a Medjugorje. A la darrera trobada de capellans, un centenar es varen allotjar en aquest castell…
El Rosari ha salvat la meva família. Els meus fills han canviat gràcies al Rosari.
És un testimoni interessant, que ens va donar amb alegria i sinceritat, somrient contínuament.
Vull fer una breu menció del que ens varen explicar la Neus i la Lilian d’en Rick Miller, un important home de negocis que també es va convertir per Medjugorje l’any 1988, i que recorre el món donant el seu testimoni, formant cenacles de pregària i impulsant la consagració de les persones, famílies, ciutats i nacions, al Cor Dolorós i Immaculat de Maria i al Sagrat Cor de Jesús.
Ens varen parlar de la trobada d’en Rick Miller amb l’Álvaro Uribe, president de Colòmbia i els fruits d’aquesta trobada…
Pujada a les “muntanyes”
El segon dia, a les 5 del matí, varem pujar a la “Muntanya de les Aparicions”, al Podbrdo, que és on tot va començar, on la Santíssima Mare de Déu es va aparèixer els primers dies.
Hi varem pujar quasi tot el grup. Varem resar tot el rosari, parant-nos davant les representacions dels Misteris, fetes per un escultor italià de més de 80 anys i que són una meravella. Varem acabar davant la imatge de pedra, donada per un magnat coreà com a resposta a una gran gràcia que va rebre i que el va portar a convertir-se al catolicisme i canviar la seva vida.
El tercer dia, també a les 5 del matí, per evitar la calor, varem pujar al Krizevac, la muntanya de la Creu, on l’any 1933 es va aixecar una gran Creu de pedra d’uns 8 metres, per commemorar els 1900 anys transcorreguts des que Jesús va donar la seva vida a la Creu per a tots nosaltres.
Aquí només hi varem pujar la meitat del grup, parant a totes les estacions, meditant el Via Crucis, llegit per dos capellans del nostre grup.
Tot i ser tant d’hora, immediatament al davant nostre hi havia un grup de francesos, i al darrere nostre, un grup d’italians.
La pujada és com un exercici d’”ascesis”, deixant poc a poc el món i caminant cap a la Creu Gloriosa, que ens espera a dalt. En grup, en comunitat (L’Església és “una Comunitat de comunitats, que té com a base la família) i guiats pels nostres capellans.
Varem arribar a dalt cansats, però satisfets, difícil camí amb el nostre esforç i sacrifici. Valia la pena!
Visita a Tihaljina
Sempre fem una visita a Tihaljina, on hi ha la imatge de la Santíssima Mare de Déu que ha recorregut el món i que és la que sempre s’ha identificat amb Medjugorje. Allà varem tenir la “nostra Missa”, la Missa del grup, com fem sempre.
Aquesta imatge té una presència especial de la Santíssima Mare de Déu. Jo em vaig agenollar davant d’Ella i la vaig mirar als ulls. He de confessar que quasi bé sempre veig els seus ulls vius i que em miren. Però aquesta vegada va ser més intens. No eren tan sols els seus ulls, la seva cara era real, era més bonica que mai i somreia com mai m’ho havia fet. Mai no l’havia vist tan real, tan bonica, tan somrient!
Últimament no tinc “regals” a Medjugorje, visc de les rendes del primer viatge (1987) i del segon (1989)…
A la tarda em preguntava sobre el significat d’aquest regal inesperat. Vaig entendre que Maria em va voler mostrar que estava contenta per les meves conferències amb diapositives sobre Medjugorje (les he tornat a fer aquest any, les havia fet fa uns quinze anys, però després ho vaig deixar de fer).
És com si em digués : “T’ho agraeixo. M’agrada que ho facis”.
A les diapositives finals dono el meu testimoni personal, quan em vaig sentir completament envoltat per la Presència de la Santíssima Mare de Déu, durant una aparició a Jakov i Marija a la Casa Parroquial, el 23 de març de 1987. Ho faig amb un “truc”: em baso en quatre diapositives amb la cara de la imatge de Tihaljina, que és la que més em transmet la Seva Presència.
Vaig posar aquest “reportatge” de diapositives a la Seva disposició i li vaig prometre: “Sempre que m’ho demanin i pugui anar-hi, el passaré”.
A continuació enumeraré els actes de la parròquia que es fan a la tarda, sobradament coneguts per tots els que han estat a Medjugorje:
Cada tarda, a les 18.00 hores teníem el Rosari, començant sempre pels Misteris de Goig. A les 18.40 hores, recordat per un toc subtil de campanes, es feia silenci perquè era el moment de l’Aparició de la Mare de Déu a l’Ivan (a casa seva, a Medjugorje), a la Vicka (a casa seva, aprop de Meedjugorje) i a la Marija (a la seva casa de Milà). Aquest silenci estava acompanyat per uns tènues acords de guitarra amb l’himne a la Reina de la Pau. Un dels dies, també varem poder gaudir del violí de la Melinda Dimitrescu, tant en el moment de l’Aparició, com després, a la nit, a l’Adoració.
El moment de l’Aparició és una “trobada personal” de la Santíssima Mare de Déu amb cada u de nosaltres, tal com li vaig sentir dir un dia fa temps al Pare Slavko. De fet, diverses persones varen sentir i veure quelcom molt especial durant aquests minuts de l’Aparició. Fins i tot algú ho va testimoniar davant del grup.
A les 19.00 comença la Santa Missa, en croata, amb predicació. Nosaltres la podíem seguir en espanyol, perquè teníem “traducció simultània” amb l’agradable veu de la Filka.
Acabada la Missa, el capellà s’agenolla per resar l’anomenat Rosari de la Pau, que consisteix en un Crec en un Déu i 7 parenostres als dolors i alegries de la Santíssima Mare de Déu.
Tot seguit, la benedicció dels objectes religiosos. Una benedicció especial, específica, en la que també es demana la Benedicció de Maria, Reina de la Pau, per a creus, rosaris, medalles, imatges, estampes, objectes religiosos, aigua i oli, que ens serveixin de protecció i ens ajudin en el camí de la santedat.
Pregària de sanació
Immediatament després, la “pregària de sanació”, del cos i de l’ànima, sanació i alliberament. Alguns dies va durar més de vint minuts. Començava amb el càntic: Hvala Criste (Gràcies, Crist), que es repetia diverses vegades durant la pregària.
Senyor Jesús, Fill de Déu viu, nosaltres volem creure, confiar en Tu.
Senyor, Tu m’has creat. Jo sé que estic en els teus plans des del ventre de la meva mare i que la meva vida ha estat en els teus plans des de tota l’Eternitat.
Perdona’m, perquè no t’he donat gràcies per la meva vida, per la meva existència. També perquè no sempre he estat content per la meva vida, i perquè moltes vegades no veia sentit a la meva vida.
Tu has volgut que jo existís. Tu saps per què em necessites, per què comptes amb mi, amb les meves qualitats i defectes.
Tu saps que el camí de la meva vida ha estat plet de sots i dificultats i que no sempre he sabut acceptar-les i m’he oblidat que Tu eres al darrere.
Vull que el meu primer projecte sigui estar amb Tu i complir la teva voluntat. Poso la meva vida a les teves mans i m’abandono totalment en Tu.
Jesús, el Teu Nom vol dir Salvador. Tu has vingut pels pecadors i els malalts. Parla ara a cada cor per tal que escoltem la teva Paraula viva: Veniu a Mi els qui estigueu cansats i afeixugats que Jo us ajudaré.
Alguns ja no poden més, senten que no poden continuar endavant, que han superat els seu límits humans.
Dóna’ns la força per tal que no caiguem davant les proves de la vida. Toca els ulls de les nostres ànimes. Allibera’ns de tot allò que ens lliga.
T’entreguem tot el que tenim, el que és bo i el que és dolent: traumes, complexos, ferides del passat, les nostres càrregues i debilitats. Guareix la nostra existència, les nostres pors. Guareix-nos del nostre materialisme, de la nostra concupiscència, del nostre egoisme. Guareix la nostra pregària. Guareix el nostre amor cap a Tu i cap als altres.
Entreguem el nostre passat a la teva Misericòrdia, el nostre present al Teu amor, el nostre futur a la Teva providència.
Tu ets metge de cossos i ànimes, guareix les nostres malalties. Et preguem per tots els malats, pels que estan sols, afligits, abatuts, marginats, abandonats, desesperats. Et preguem per les ànimes del Purgatori.
Senyor, guareix, asserena i apaivaga els cors inquiets i sense pau…
S’acabava amb la tercera part del Rosari.
Les Adoracions
Les adoracions són, per a mi, la meravella de Medjugorje, especialment el dimecres i el dissabte, quan en la fresca fosca de la nit, només la Custòdia, amb la Presència del Senyor, està il·luminada. Crec que és el més semblant al Cel que es pot viure en aquest món.
Pels qui ja hi ha estat no val la pena intentar descriure-ho, perquè no sabrem reflectir el que s’hi viu.
És aleshores quan tenen sentit moltes frases, que a vegades ens semblen frases boniques, però ens han de penetrar, arribar als fons de la nostra ànima, per poder fer-les vida:
“Als meus ulls ets preciós, i et porto tatuat als palmells de les Meves mans”.
“Tu ets el més important per a Mi” (Jesús a cada un de nosaltres).
“Tu ets el fruit del meu amor”.
El Senyor està tan real, tan present, que ho omple tot. I el Senyor està feliç amb nosaltres, li agrada estar amb nosaltres, hi està “a gust”, s’ho passa bé amb nosaltres. Com va dir la Santíssima Mare de Déu en un dels seus missatges: Som un sol Cor.
Ell ens estima i nosaltres l’estimem. I el mirem embadalits i li cantem, l’adorem i li donem gràcies… Si això no és estar en el Cel…
Punt final
L’objectiu d’aquestes línies és que no ens oblidem del que hem viscut a Medjugorje. Que ho puguem llegir i rellegir per a reviure-ho.
Ha estat un viatge molt complert i tots n’hem tornat contents, feliços i amb pau.
Moltes de les lectures d’aquests dies es referien a l’enviament dels 72 deixebles. Nosaltres som ara aquells deixebles. I Jesús ens ha dit que ens envia com xais enmig de llops, que allà on entrem i amb qui ens trobem, li diguem “pau en aquesta casa, pau per a tu, germà”…
Que puguem ser portadors de pau, de concòrdia i amor. Aquest serà el millor testimoni de la nostra Peregrinació a Medjugorje.
José Luis López de San Román
Clica aquí per imprimir.
