Estimats germans i germanes:
Rebeu avui i sempre la pau i l’alegria de Jesús i Maria!
Segurament hi ha gent que es pregunta: com és possible tenir alegria en temps de pandèmia? com puc tenir alegria quan la pandèmia i les males decisions dels governants d’alguns països ens han dut a perdre tant en tan poc temps?
La resposta ens la dóna la mateixa Reina de la Pau quan ens diu: “Estimats fills, que aquest temps sigui per a vosaltres temps de pregària. Sense Déu no teniu pau…” (25 de novembre, 2019).
Amb aquestes paraules senzilles i amb tota la simplicitat que sempre ha caracteritzat a la Mare de Déu, Ella ens indica el camí, no tan sols per a no perdre la pau i l’alegria interiors, sinó també per fer-les créixer i madurar-les al vell mig de les dificultats.
La Reina de la Pau ens recorda, altra vegada, que tot i que hem de pregar en tot moment, aquest és un temps de la història en què hem d’intensificar la nostra intimitat amb Déu, per poder veure allò que necessitem millorar, fer així la nostra pregària més poderosa, i portar-nos la salvació i l’alliberació de tota la terra.
Ja sabem que en els seus missatges la Reina de la Pau no ens diu res diferent del que ens ha ensenyat Jesucrist, el seu Fill, per mitjà dels evangelis; així doncs, quan Ella ens recorda que: “Sense Déu no teniu pau…”, ho fa d’acord amb les ensenyances de Jesús: “Us he dit tot això perquè en mi trobeu la pau. En el món passareu tribulacions, però tingueu confiança: jo he vençut el món”. (Joan 16: 33)
Tot seguit, reflexionarem sobre d’altres aspectes que són importants per fer créixer l’alegria en aquests temps de pandèmia o en altres moments difícils que se’ns puguin presentar al llarg de la vida.
El perdó dels pecats
La nostra Mare ens ensenya que, per a qui creu: “La pregària serà una alegria i un descans” (30 de març 1985). I això succeeix dins nostre quan preguem, perquè descobrim quins són els pecats amagats que encara no hem entregat a Déu i que ens pesen i ens pressionen.
És per això que la pregària ens ajuda a recórrer el camí del perdó dels pecats, font d’immensa alegria, com repetidament ho expressa el Salm 51: “Fes que torni a sentir els crits de festa, que s’alegrin els ossos que havies fet pols!” (v.10). “Torna’m el goig de la teva salvació, que em sostingui un esperit magnànim” (v.14); i “No em demanis compte de la sang que he vessat, Déu meu, Déu que em salves, i aclamaré la teva bondat.” (v. 16).
El Sant Pare Francesc ens recorda: “El perdó és una força que ressuscita a una vida nova i infon el valor per mirar el futur amb esperança”. (Butlla Misericordiae Vultus, n.10)
La nostra alegria és en Déu
Essent conscients de que no som orfes i de que pertanyem a Déu i a Maria, la nostra confiança va creixent i la nostra alegria va madurant: “Que la pau i la joia siguin en els vostres cors. Testimonieu l’alegria de ser meus” (25 d’abril de 2018).
Per això, l’alegria que es té a la maduresa espiritual no depèn dels bens materials ni de que tot ens vagi bé, sinó de la seguretat de ser estimat i cuidat per Déu, fins i tot quan passem per situacions difícils.
El Sant Pare Francesc ens ensenya que: “No podem oblidar-nos d’allò que el Senyor ha fet per nosaltres, regenerant-nos a una vida nova” (28 de maig de 2018).
La fe, l’esperança i l’entrega
Aquesta alegria es fonamenta en la confiança posada en Déu i en l’esperança de que el Senyor portarà el consol que els seus fills necessiten; fins al punt de que abans no arribi el que tant s’anhela, el cor, els llavis i tot el nostre esser esclataran en cants de joia: “Crideu d’alegria, cels, alegra’t-en terra! Muntanyes, esclateu en crits de joia, perquè el Senyor consola el seu poble i es compadeix dels pobres!”.
I recordem què afirmava Sant Agustí: “Déu no demana coses impossibles, sinó que, manant el que mana, t’invita a fer el que puguis i demanar el que no puguis i t’ajuda perquè puguis”.
Per a l’alegria i la pau profundes també cal entregar a Déu el control de la vida i respondre a les seves indicacions, tal com ens ensenya el relat següent:
Relat
Entregar a Déu el manillar de la vida
Al principi el veia Déu com si fos el meu observador, el meu jutge, apuntant tot el que feia malament, per saber si em mereixia el cel o l’infern quan marxés d’aquesta vida. Realment no el coneixia.
Però més endavant, quan vaig conèixer Crist, va ser com si la vida fos anar amb bicicleta. Però era com un bicicleta tàndem, per a dues persones, i vaig veure que Jesús era darrere, ajudant-me a pedalar.
No sé quan va ser que Ell em va suggerir que ens canviéssim el lloc, però des d’aleshores la vida ja no sembla la mateixa.
Quan jo tenia el control, em sabia el camí, però era una mica avorrit i pronosticable. Era la distància més curta entre dos punts.
Però quan Jesús va agafar les regnes (més ben dit, el manillar), tot va canviar. Ell coneixia camins llargs, preciosos i plaents per les muntanyes de la vida, i em va començar a portar per llocs rocosos, a velocitats tremendes, i només Ell em podia sostenir. Fins i tot quan semblava una bogeria, Ell em deia: «ànims, pedala!». Em vaig preocupar, estava angoixat i li vaig preguntar «On em portes?». Va riure i no va contestar; i vaig començar a aprendre a confiar. Em vaig oblidar de la meva vida avorrida i em vaig entregar a l’aventura de fer la seva voluntat. I quan li deia: «Tinc por » Ell se m’acostava i em tocava la mà.
Em va portar fins a gent que tenia regals que necessitava, regals de salut, d’acceptació i de goig. Em van donar regals per endur-me durant el meu viatge, el del meu Senyor i el meu. I tornàvem a engegar. Ell em va dir, «Dóna els regals; són equipatge extra, massa pes.» Així ho vaig fer amb gent que anàvem coneixent, i vaig trobar que en donar salut, acceptació, goig i altres dons, encara rebia molt més, i en canvi la nostra carregar ara era lleugera.
He de reconèixer, confessar i demanar-li perdó, ja que al principi no tenia prou confiança d’entregar-li el control total de la meva vida. Em pensava que xocaríem …; però Ell coneix secrets de bicicletes de la vida que jo desconec; sap com fer-la girar a les cantonades i revolts difícils que em trobava de tant en tant, en certes activitats o amb segons qui; sap com saltar per esquivar roques grosses que per a d’altres serien un impediment per seguir el camí; sap com volar per escurçar els camins tenebrosos i les forces del mal … I ara estic aprenent a silenciar els pensaments de l’antiga desconfiança, a no dubtar i a pedalar en llocs estranys. Cada dia aprenc a gaudir més del paisatge i de l’aire fresc a la cara, amb el meu agradable company constant, Jesucrist. I quan em sobrevé el cansament i penso que ja no puc més, em somriu, em torna a posar la mà a sobre la meva, recupero les forces i l’alegria i em diu… «som-hi, pedalem, que encara hi ha molta gent que necessita que els hi portem els regals de la fe, l’esperança i l’amor».
T’envio una abraçada en la distància i la Benedicció del Senyor, que és Pare, Fill i Esperit Sant.
M’encomano, juntament amb els sacerdots, seminaristes i servidors laics de la meva comunitat, a les teves pregàries.
Pare Gustavo E. Jamut omv
Clica aquí per imprimir.
