El bisbe Seamus Hegarty, de la diòcesi de Derry, Irlanda, és un dels molts prelats que han fet una peregrinació privada a Medjugorje. Hi va viatjar el juliol de 1987 quan era bisbe de Raphoe, i, poc després en va donar el seu testimoni.
N’havia sentit parlar tant del fenomen de Medjugorje que, de seguida que vaig poder, hi vaig anar cinc dies el mes de juliol de 1987 com un pelegrí, és a dir a títol personal. Vaig quedar molt impressionat per la gent que hi vaig trobar, tant pels parroquians locals com per aquells que visiten Medjugorje des de totes les part d’Europa i de més enllà. Vaig tenir també una impressió molt clara de què a Medjugorje estàs en un centre d’oració, penitència i reconciliació.
“Pels seus fruits els coneixereu”. Aquí els fruits es manifesten tan clarament, que simplement no es poden ignorar. Són contundents i impressionants, tant a Medjugorje com entre aquells que tornen a casa després d’una peregrinació. Em vaig adonar també que moltes persones de la meva diòcesi que havien estat a Medjugorje havien experimentat resultats positius, tant en les seves vides personals com familiars. Per això em vaig sentir senzillament obligat d’anar-hi, de descobrir per mi mateix la font, que no és més que l’explicació d’aquesta experiència, d’aquesta tremenda manifestació de fe, d’aquesta exemplar forma de vida cristiana.
Avui he llegit els missatges que expliquen tot el que la Mare de Déu dóna als vidents. I del que vist i sentit, m’adono que hi ha un gran vincle entre aquests missatges i el que els evangelis diuen sobre els ensenyaments de Crist. L’èmfasi es posa de manera molt destacable en la pregària, el dejuni i la pau, temes que apareixen una vegada i una altra en les Escriptures.
Ara bé, hi ha una cosa molt clara en els missatges de Medjugorje: no contenen res que contradigui l’ensenyament oficial de l’Església, la qual te les Escriptures com a fonament. Aquí l’èmfasi es posa en la pregària i en com pregar. És a dir, sabent-nos donar nosaltres mateixos amb més intensitat i mitjançant nous mètodes de pregària; no només pregar amb paraules, sinó també com quelcom viscut.
Però el que els missatges remarquen molt és el dejuni, el qual té una llarga tradició a l’Església, malgrat que en els darrers anys majoritàriament s’ha deixat de fer. Actualment s’ha revifat com un desafiament, que en concret la gent jove, veu encara d’una forma dramàtica.
Reconeixem, així, que Medjugorje representa una genuïna crida a la pau, i que la pau és un do diví pel qual tots hem de pregar. Basant-me en el que jo mateix he observat a Medjugorje, i en el que observen tots els que hi han estat, crec que viurem una radiació d’aquesta atmosfera de pau, l’origen del qual és Medjugorje, i d’aquí s’estendrà ràpidament per tot el món.
Molts grups de pregària s’han format com a conseqüència directa d’una peregrinació a Medjugorje, com a resultat de l’experiència religiosa que s’hi ha pogut viure, i que després hom aplica a les circumstàncies de la seva pròpia vida, tant a nivell familiar com de comunitat. Mes enllà de qualsevol dubte, el fenomen Medjugorje ha tingut un particular èxit pel que fa a la pregària. No només la gent prega més, sinó que la qualitat de les pregàries és d’allò més impressionant.
El rosari és una de les formes més importants de pregària que utilitzen els grups quan preguen a Medjugorje. El que més m’ha impressionat és que quan es reciten els misteris se’n distingeix acuradament i profundament llur dimensió bíblica.
Pel que fa a l’Església – a l’Església oficial -, no pot permetre’s ignorar aquest fenomen. Els bisbes i capellans han d’animar a aquests grups de pregària i, segons la meva opinió, també els haurien de liderar, tot donant-los consell i orientació espiritual. També s’ha de dir que els laics, que amb bones intencions i devoció hi van a pregar, necessiten l’ajut i la direcció espiritual que poden oferir-los els sacerdots. És cert que la presència d’un capellà no és absolutament necessària en les trobades de pregària, tot i que seria convenient per tal d’evitar exageracions d’idees i expectacions equivocades i irreals.
Seria una pena molt gran si el missatge central de Medjugorje (pregària, dejuni, reconciliació i pau) s’enfosquís d’alguna manera, o si es donés massa importància als signes observats. Per la qual cosa la presència de l’Església Oficial en aquestes trobades de pregària mitjançant la persona del capellà és d’allò més desitjable.
L’experiència més extraordinària que recordo de les meves estades a Medjugorje va ser escoltar les confessions. Un dia m’hi vaig estar durant tres hores. I estic segur que durant aquelles tres hores vaig sentir més confessions que provenien del fons del cor que durant els 21 anys del meu sacerdoci. No podia evitar commoure’m per les obres de la gràcia, per l’acceptació de la crida a la penitència i a la reconciliació, les quals s’expressaven infal·liblement en la qualitat de les confessions que vaig escoltar. Resumint, l’impressionant experiència que vaig viure a Medjugorje romandrà eternament present en la meva memòria.
https://crownofstars.blogspot.com
Clica aquí per imprimir.
