Cenacle » Print

LA COMUNITAT DEL CENACLE

La Comunitat del Cenacle és una associació cristiana que acull joves desencaminats, insatisfets, desil·lusionats, desesperats… que desitgen retrobar-se amb ells mateixos i recuperar el goig i el sentit de la vida. Va ser fundada el mes de juliol de 1983 gràcies a la intuïció d’una dona, la germana Elvira Petrozzi, que va voler donar la seva pròpia vida per ajudar els joves drogoaddictes i desorientats. La casa mare de la Comunitat és a Saluzzo, a Itàlia.

Avui en dia la Comunitat compta amb 27 fraternitats distribuïdes per Itàlia i pel món (França, Croàcia, Bòsnia-Herzegovina, Brasil, Àustria, República Dominicana, E.E.U.U. i Mèxic) i acull uns 1800 nois i noies. Vol ser una llum enmig de la tenebra, un signe d’Esperança, testimoniar que la mort no té la darrera paraula. S’hi proposa als joves una vida senzilla, familiar, que fa redescobrir els regals del treball, de l’amistat i de la Fe en la Paraula de Déu, encarnada en Jesús, que va morir i ressuscitar per nosaltres.

Creiem que l’home únicament en Jesús es troba a ell mateix d’una manera nova i del tot completa i que ningú més que Aquell que l’ha creat, Déu Pare, pot reconstruir els cors esgarriats i perduts en un viure sense sentit. La nostra força desitja ser l’Amor, aquell amor que neix de la Creu de Crist i que dóna la vida als morts, allibera els presoners, retorna la vista als cecs.

Amb vosaltres donem gràcies al Senyor perquè ens fa constants espectadors de la seva Resurrecció, ja que per ella veiem cada dia com retorna el somriure a la cara d’aquell que havia perdut tota esperança.

La nostra Comunitat no és terapèutica, sinó una escola de vida. El problema de la droga té les seves arrels en la família perquè només ella té la possibilitat de prevenir el problema. Ben sovint una característica comuna en molts de nosaltres, nois o noies, ha estat l’absència d’una veritable família educadora que ens transmetés o busqués el diàleg, la tendresa, l’amistat: tot el que un fill necessita. Les famílies que rebutgen Déu estan desfetes des del començament, perquè creuen que poden substituir els valors essencials per coses supèrflues i així, en lloc de l’amor, es cultiva l’ambigüitat i el tenir-ho tot i immediatament. Sovint passa que, quan s’arriba a saber que es té un fill addicte, els pares són els darrers a acceptar la realitat; molts d’ells justifiquen i protegeixen el seu propi fill només pel que puguin pensar els veïns, els amics o els propis parents. La família ha de tornar a trobar la unitat trencada sense retreure les culpes d’un o dels altres i, tot seguit, buscar un lloc o algú a qui poder demanar ajuda. Quan els pares decideixen portar el seu fill a la Comunitat, els demanem que acceptin les nostres regles i que les compleixin per així preparar el fill a aquesta important decisió.

L’objectiu de la Comunitat és renovar la família, fer que trobi Jesucrist com a Salvador i Redemptor. La droga pot ser creu que assassini o creu que salvi. Nosaltres estimem la vida i creiem en ella amb tot el cor, semblantment com creiem que el somriure d’un noi que “viu” val més que tot l’or del món.

No us penseu que un addicte que entra a la Comunitat senti immediatament el desig de pregar. D’entrada es fa pregària perquè la Comunitat es proposa de manera ferma el guariment dels nostres cors mitjançant l’oració; i fent-la agenollats i cada dia. Això ja és difícil que ho accepti un bon cristià o un xicot normal; imagineu-vos un addicte. De fet, un noi que entra en la Comunitat no es troba en una situació “normal”. Això gairebé mai passa per una elecció voluntària. Pràcticament tots hi entrem a la força: perquè ja no teníem casa, perquè molts teníem problemes amb la justícia i, en tots els casos, perquè ens trobàvem en una situació desesperada. Arribem en un punt en què ningú ja no vol saber res de nosaltres. Rebutjats per tothom, sense futur ni esperança, menyspreàvem la vida. L’única espurna de llum ens va arribar de la Comunitat. I en una situació així és més fàcil dir que sí a la pregària, malgrat que no se l’entengui ni s’hi cregui. La nostra Comunitat no és terapèutica; l’única “teràpia” és la Cristoteràpia.

A la llum de la pregària descobrim que els problemes no es donen fora de nosaltres mateixos: el principal problema no és la droga o la dependència d’una cosa qualsevol, sinó el no saber viure de debò. La droga és només la conseqüència d’una vida equivocada, sense valors cristians. El mal que cal abatre cada dia es diu egoisme, indiferència, odi, prepotència… I la vida senzilla de la Comunitat ens ajuda a evidenciar tots els nostres problemes; però sobretot aprenem a ser bons, ja que si ho ets, et sents feliç.

A les nostres fraternitats no existeixen fàrmacs o tractaments substitutius, a base de psicofàrmacs. Tampoc la crisi d’abstinència d’un noi entrant no és tractada amb medecines de cap tipus. El nostre remei s’anomena “àngel de la guarda” i és un noi que ja fa alguns mesos que viu en la Comunitat i que s’encarrega del nouvingut i en té cura.

Té la funció de transmetre a l’acabat d’arribar l’estil de vida de la Comunitat, de viure al seu costat les vint-i-quatre hores del dia, de treballar amb ell i per ell –ja que al començament no compta amb la necessària voluntat-, de sofrir i plorar amb ell que es troba lluitant amb els reclams del mal i de la droga. És un moment important per a la vida de tots dos: per a l’àngel custodi, que en el sofriment aprèn a estimar; i per al nouvingut, que potser per primer cop troba un amic de veritat i algú que s’ocupa d’ell desinteressadament.

La Comunitat ens ensenya coses ben essencials de la vida: coses que abans no vam voler aprendre i que tampoc ningú no ens les havia ensenyat. Per a nosaltres era normal el confondre el plaer amb el goig; i en la nostra vida sempre havíem perseguit els plaers de més immediata satisfacció. Mai no havíem pensat que el goig del cor pogués néixer de l’esforç i del sofriment. Per a nosaltres, patir significava ser febles, fràgils, inferiors. Ara, però, estem aprenent que darrere de cada sofriment de la voluntat s’amaga la joia del cor.

Només qui ha sofert pot entendre, estimar, ajudar un altre que es troba malament. El nostre camí a la Comunitat dura uns tres o quatre anys; no hi ha un període fix d’estada. La Germana Elvira diu que podem considerar-nos preparats per a fer vida normal quan hàgim escollit la pregària per a tota la vida. La vida en la Comunitat és vertaderament molt simple, però també molt rica: es viu la pregària, basada en concret en una amistat lliure, desinteressada del tot, vers Crist i els altres; les coses materials influeixen ben poc; aprenem que les persones són més importants que les coses, el diner, la carrera… Ens enfrontem amb les nostres pròpies febleses demanant ajuda a Jesús, que també es manifesta en els germans que ens envolten. Aprenem a estimar i a viure en la gran escola del Cenacle.

Clica aquí per imprimir.