El meu pare és tot un senyor i avui dormo al seu costat mentre intento recordar quan va rebre l’extrema unció, dilluns després de la llarga operació o dimarts, el dia després de la segona.
Dorm al meu costat, respira. Sempre ha tingut aquella força en la seva mirada profunda…recordo que quan era petita, amb una sola mirada seva n’hi havia prou per quadrar-me davant la seva figura imponent i ben plantada.
Sempre he sentit una gran devoció pel meu pare… és, sense cap mena de dubte, la meva persona preferida al món.
No m’estranya gens ni mica la quantitat d’amics que l’han vingut a veure i que demanen per ell; “qui sembra, recull”, m’ha recordat després.
Aquest regal del que ara gaudeixo ve de la mà de la Verge de la Pau, que em va donar la mà durant la segona operació del meu pare el dilluns 17 de desembre de 2018.
Avui és dia de Reis de l’any següent, i no ens deixa anar…gràcies, gràcies, gràcies.
Gràcies Verge bonica
Dóna’m la mà i guia’m
Per poder donar testimoni fidel
De la teva gràcia infinita.
“Hem acudit a la teva protecció, no rebutgis les nostres pregàries” (Joan Pau II).
La Verge de la Pau es va manifestar aquí el 17 de desembre de 2018, va abraçar el meu pare, la meva família i tots els qui preguen de cor, i va intercedir per ell davant de Déu Nostre Senyor Misericordiós.
El meu pare va ser operat a l’hospital de la Verge de la Victòria d’una dissecció d’aorta el dia 16 de desembre de 2018. (Hospital Virgen de la Victoria de Màlaga).
Gràcies estimada Verge de la Pau per manifestar-te i per intercedir pel meu pare davant de Nostre Senyor.
“Jesús confio en Tu”
Senyor, ajuda’m a canviar
per canviar el món.
Necessito renovar el cor,
la mirada, les meves maneres de fer, per a no acabar en un museu.
I no és solament renovar lo vell: és permetre que l’Esperit Sant creï alguna cosa nova.
Senyor, buida’m dels meus esquemes
per fer lloc al teu Esperit
i deixar que sigui Ell qui faci noves totes les coses. Ell ens envia, ens acompanya, ens inspira;
Ell és l’autor de la missió,
i no vull domesticar-lo ni engabiar-lo.
Fes que no tingui por
de la novetat que ve de Tu,
Senyor Crucificat i Ressuscitat.
Que la meva missió sigui comunicar la teva vida, la teva misericòrdia, la teva santedat. Ensenya’m a estimar com Tu
per canviar el món.
“Oració del Domund 2018”
Fa tres dissabtes vam venir a la inauguració de la clínica de la meva germana, pediatra especialitzada en cardiologia i neonatologia, formada a Alemanya i feliçment tornada a casa.
Tot va anar bé i el papa va gaudir amb tota la família. Un tenor de renom ens va dedicar “Granada” i va ser un dels moments més emocionants de l’esdeveniment, que justament coincidia amb l’aniversari de la meva mare.
En acabar, ho vam anar a celebrar al restaurant preferit del papa. No vam arribar a l’hotel excessivament tard, la mama va tornar de veure els nets, ens vam acomiadar al hall, li hauria d’haver fet una abraçada però no em vaig acostar i no li vaig fer.
Tampoc li vaig donar massa importància a aquell moment… però sí en canvi al matí següent; les meves germanes em van despertar demanant una ambulància pel papa.
El meu cor, en aquell moment, va trobar a faltar aquella abraçada.
I així comença un Nadal a l’Hospital de la Virgen de la Victoria de Málaga.
El meu pare és un home de pagès: “L’agricultura és la professió pròpia del savi, la més encertada al senzill i l’ocupació més digna per a tot home lliure”.
El meu pare és un home sincer, alegre, presumit, cada dia s’empolaina com si fos el darrer, dóna el millor de sí mateix i la seva devoció a la VIDA és digna d’imitar.
La dissecció d’aorta de la que s’està recuperant de la mà amable de la nostra Verge de la Pau l’ha envellit de sobte uns quants anys, tot i que no tinc cap dubte que es recuperarà gràcies a la seva perseverança i força espiritual.
Ha patit molt a l’hospital, ha estat un calvari, un via crucis que l’ha acostat encara més a Déu, si fos possible.
Prega amb una fe, amb una capacitat que enamora, i supera cada prova amb una enteresa que només pot venir de Déu.
Ni tan sols a l’hospital no descuida el seu aspecte, s’abilla, es pentina i s’arregla, tot i l’esforç que li suposa ara mateix. La seva actitud és total.
“Estimats fills, us convido a la conversió individual, aquest és un temps per a vosaltres! Sense vosaltres el Senyor no pot fer el que desitja. Estimats fills, creixeu cada dia en santedat, a través de la pregària, per estar més a prop de Déu”.
Et regalo l’arma contra el teu Goliat.
Aquí tens les teves cinc pedretes: La pregària amb el cor, l’Eucaristia, la Bíblia, el Dejuni i la confessió mensual.
“Si sabessis com t’estimo, ploraries d’alegria”
…y avui, 4 de febrer de 2019, així ha estat … noticies boníssimes … gràcies, gràcies, gràcies.
Ploro d’alegria, d’emoció i de penediment, ja que sento que no estic a l’alçada d’un regal com aquest. Em poso a les teves mans, Senyora, perdona’m. Hi ha dubtes, no hi ha temps, prego a Maria per ser un instrument fidel tot i les meves ensopegades i matusseries.
No puc parar de resar l’Àngelus…
Emocionada.
La veritat és que va ser la primera vegada en tota la meva vida que vaig pregar de VERITAT, amb el COR, aquell 17 de desembre de 2018 a la capella de l’hospital on el meu pare estava essent intervingut per segona vegada (la primera era la meva mare qui resava) per una complicació de la seva cirurgia d’urgència, set hores de quiròfan per una dissecció d’aorta totalment inesperada, que va irrompre a les nostres vides sense avís previ, tal com imagino que solen passar aquestes coses, tocant el cor de cadascun dels membres de la nostra família preciosa d’una manera o altra.
El meu em feia molt mal. La meva primera reacció fou un desastre, no ho entenia, tenia por, plorava penedida, em negava i m’enfadava per no haver-li fet aquella abraçada, per no haver estat més present, per no haver escoltat més i amb més atenció; “papa, surt d’aquí”, és tot el que em sortia, egoista com sempre. Ara he après que pregar és CONFIAR, i aquesta confiança SÍ que la tenia la meva mare: “el que sigui millor per ell”, deia, i jo no ho vaig entendre fins al cap d’un temps.
Durant la primera operació, la meva mare es va passar tota l’estona a la capella pregant. Quan ja de matinada el cirurgià ens va informar que tot havia anat bé, no ens ho podíem creure.
Al dia següent ens informen d’una complicació i que cal tornar a intervenir el papa, i clar, jo convençuda de com de bé prega la mama, li vaig demanar que se’n tornés “al seu lloc”, al “seu lloc” a pregar, atès com havia anat de bé el dia abans.
La vaig acompanyar, crec que en aquell moment amb la única intenció de garantir que la meva mare pregava, com si fos alguna cosa que es pot delegar.
Però de sobte tot aquell ordre que jo havia establert per a la meva tranquil·litat es veu interromput, els germans de la meva mare arriben a la capella i ella, com és natural, surt a rebre’ls. En aquell moment la desesperació inunda el meu cor, la meva ment s’accelera, només encerto a resar parenostres i avemaries inconnexes sense solta ni volta mentre li demano a la Mare de Déu que torni la meva mare, ella és la que prega, ella és la que en sap, ella és la que ahir va salvar el papa; jo no Mare, jo no sé resar, no serveixo, ajuda’ns Mare, guia la mà del cirurgià perquè ho faci bé, que tot vagi bé; papa, torna; el record espantós d’aquella abraçada que no vaig fer…caos, por, desastre total.
Immersa en aquell desastre observo que dues dones entren i tornen a sortir.
Segueixo asseguda a la capella, enfadada, trista, desesperada, quan tornen a entrar.
Aquesta vegada deixen unes flors i posen una Mare de Déu als peus del Sagrari, i per a sorpresa meva se m’acosten.
– Et fa res que preguem?»
– Si em fa res?, el meu cor es va aturar de cop, no podia ser, jo pregava demanant perdó per no saber resar i elles venien a resar.
– No, es clar que no, justament pregava per això.
– Què et passa?
– El meu pare és al quiròfan.
– Com es diu el teu pare?
– Francisco Estella
– No et preocupis, resarem aquest Rosari per ell …
– Gràcies, gràcies, gràcies.
I vam començar a resar. En aquell moment jo no les coneixia de res; fou més tard, la Maria resava el llibre i la Teresa l’acompanyava.
La seva pregària era tan bonica, cada paraula que deia ressonava en el meu cor com si fos escrita per a mi en aquell moment.
El meu cor per fi va començar a sentir PAU. Aquell va ser el meu primer regal.
Mentre m’unia el aquella pregària, va arribar més gent, la meva mare, la meva tieta, les meves germanes, dues noies més, i així estava, acompanyada en aquella Pregària Preciosa que vaig oferir per el meu pare amb tot el meu cor.
Algú va baixar a avisar-nos que l’operació havia acabat i que ens havien d’informar.
(Mama, que preciós, he d’aconseguir aquell llibre)
Novament un èxit, els seus dos cirurgians, molt joves, contents, tot ha anat bé…gràcies, gràcies, gràcies.
Després de rebre la notícia, vam tornar a baixar a la capella -no tot ha de ser demanar- a donar gràcies, i seguien resant aquell Rosari tan preciós que jo no coneixia i que després he resat tant, el Rosari de la Pau. Acabem tots junts la pregària i després passa una cosa totalment inesperada.
La Maria s’acosta i em diu: “he sentit que t’havia de donar el llibre”. Em quedo sense paraules; tot seguit una altra em dóna un rosari, és vermell amb la paraula Medjugorje escrita a la creu; una altra de les noies del grup de pregària, l’exèrcit de la Mare de Déu com jo les anomeno, em dóna una estampa de la Mare de Déu de Medjugorje tan bonica, i la Teresa es treu el seu braçalet i me’l posa al meu canell dret, que no m’he tret mai més, que és un Rosari.
Sembla que no té importància, una casualitat tal vegada? Però per a mi va significar tant, em van donar les eines per afrontar la situació del meu pare amb una força de pregària que mai no havia tingut, i des d’aquell dia no he pogut parar de resar, amb Fe, amb alegria, amb esperança, amb aquella PAU que va transformar la meva desesperança en confiança total i absoluta de que la Verge de la Pau havia vingut a salvar el meu pare, tal com ha estat. Gràcies, gràcies, gràcies.
També evidentment a mi, tot i que no arribo a entendre tantes coses, sé que està amb mi.
Cada dia anàvem a l’hospital, hi ha tres visites diàries a la Unitat de Recuperació: a les nou, a la una el metge informa, i a les vuit.
No podíem marxar, volíem que sentís tot el nostre SUPORT, sobretot al principi.
Pujava a la visita, baixava a la capella, les pregàries sorgien del llibre i en cada cas era oportú al moment que vivíem.
M’omplia el cor d’esperança. Missa diària a les onze.
Tres sacerdots acompanyaven.
Mn. Carlos Paz li va donar l’extremunció al papa, ell també va estar a propet de Déu l’estiu passat.
La seva alegria, les seves paraules, la seva PAU, només poden venir de Déu. Gràcies, gràcies, gràcies per la seva atenció vers el meu pare. Confessió també, Rosari a diari, «prop de Déu, la malaltia del meu pare es porta amb una altra PAU» els deia jo als qui em preguntaven.
Des del primer moment vaig sentir que la Mare de Déu vol que preguem donant testimoni, que siguem alegres i que confiem en el seu Fill, que donem exemple als altres de que amb Déu tot és possible.
En aquell moment no podia entendre com podia ser que els altres no resessin sense parar, tal com ho feia jo.
Demanem molt però preguem poc, això és cert.
Ana María Estella Pérez.+
Dedicat al meu pare i a tota la família, en agraïment a la GOSPA.
Font:www.centromedjugorje.org
Clica aquí per imprimir.
