Introducció
Reverendíssim Ministre Provincial
Reverendíssims sacerdots i religiosos concelebrants, Pare Rector
Estimadíssimes germanes religioses
Germans i germanes en Crist
En aquesta solemnitat de la Pentecosta, quan ja podem participar altra volta, realment i no pas virtualment, de l’Eucaristia, he pensat que fora apropiat, en qualitat de Representant del Papa a Bòsnia-Hercegovina, prendre la iniciativa de venir personalment des de Sarajevo per estar entre vosaltres, per fer-vos sentir tot l’escalf i l’afecte del Sant Pare Francesc.
No heu estat sols durant el confinament degut a la pandèmia, no esteu sols ara ni estareu sols en el futur.
Certament, aquí tenim la presència i la proximitat del Senyor Jesús i de la nostra Mare, Maria, la Reina de la Pau i de la Divina Misericòrdia, que donen plenitud a la nostra necessitat de comunicar-nos amb Déu i amb els germans.
Per tant, elevem avui les nostres pregàries a l’Esperit Sant, amb fe i confiats en la intercessió de Maria, a tota l’Església, la pau a les nostres comunitats, al nostre país i a tot el món.
I ara, entrem adequadament a la celebració eucarística.
Homilia de S.E. Mons. Luigi Pezzuto
Solemnitat de la Pentecosta
Medjugorje, 31 de maig de 2020
Reverendíssim Ministre Provincial
Reverendíssim Pare Rector
Venerables germans en el sacerdoci
I totes vosaltres, germanes i germans en la fe
«… Tots quedaren plens de l’Esperit Sant». D’aquesta manera tan senzilla i immediata, els fets dels Apòstols, en el passatge que hem llegit i escoltat, resumeix el Misteri, és a dir, l’esdeveniment salvífic de Pentecosta. Sense embuts: quedaren plens de l’Esperit Sant.
Sí, d’ell, de l’Esperit Sant, oblidat durant molt temps en la teologia catòlica, avui en sabem moltes coses. Però les coneixem com un conte o com una teoria que s’ensenya molt fàcilment als nens en el catequisme, o es proclama amb termes apresos dels adults.
Tot i així, tal volta, tant jo com vosaltres hauríem de ser més conscients del que realment significa «estar ple de l’Esperit Sant», per comprendre totes les conseqüències importants per a la meva vida, per a la nostra vida d’avui. Així doncs, ¿qui és per a mi, qui és aquest Esperit Sant per a nosaltres, més enllà de les formules catequètiques i teològiques habituals?
Ara em ve al cap la pregunta que Jesús va fer als seus: «I vosaltres, qui dieu que sóc jo?»
Potser a la Pentecosta d’aquest any, la Pentecosta de la pandèmia del «coronavirus», l’Esperit Sant ens fa aquesta mateixa pregunta: qui sóc jo per a tu?
I aquí, l’Esperit Sant, tant com Jesús, no necessita una resposta-opinió, com les que es donen als periodistes o als qui fan les enquestes, per exemple, en època d’eleccions o per a llançar un producte al mercat. Jesús i l’Esperit Sant no estan interessats en cap competència electoral o comercial.
Jesús i l’Esperit Sant esperen de mi, de tu, una resposta del cor.
«Qui sóc jo per a tu?» És a dir: quin lloc, o més ben dit, quant lloc té l’Esperit Sant a la meva vida, a la teva vida?
És a dir: com d’important és per a mi, per a tu?
Entendreu que la resposta a aquesta pregunta només pot ser absolutament honesta i sincera. A més, ningú no em pot substituir ni a mi ni a tu en aquesta resposta. Jo, tu, som consultats cadascú personalment, cadascú en el silenci de la seva intimitat més profunda.
Així que intentem donar aquesta resposta sincera i personal, en els moments de silenci que ens ofereix la litúrgia eucarística. Aquí tenim la primera tasca que l’Esperit Sant ens dóna en aquesta Pentecosta.
Tal com Simó Pere, qui en nom dels seus companys va professar la fe en Crist, el Fill del Déu vivent, també nosaltres som cridats avui a fer la nostra professió especial de fe en l’Esperit Sant.
Permetem, que en aquesta segona tasca ens acompanyi el gran filòsof, teòleg i controvertit: el beat John Henry Newman, cardenal de la Santa Església Romana, que va viure al segle XIX.
Per a Newman, l’Esperit Sant és: la «vida del món», la «vida de l’Església» i la «vida de l’ànima».
– L’Esperit Sant, és la «vida del món»: que dolç recordar quan érem petits i anàvem a catequesi i apreníem que tot el que existeix és obra de Déu Pare: Ell és el Creador. Però, amb quina energia crea Déu Pare, la posa en el esser, és a dir, fa que existeixi i mantingui la seva existència i mantingui en moviment harmoniós l’univers sencer i la nostra terra perquè es converteixin en “llar”, en la “casa comuna”?
Aquesta energia és l’Esperit Sant, que amb raó se’l pot anomenar «Esperit Creador», l’Esperit dador de vida, no solament a nivell material sinó també a nivell espiritual. De fet, ell també és l’Esperit Creador de les nostres ànimes. Per tant, tot el creat, inclosos nosaltres els essers humans, que som la unitat del cos i de l’esperit, ha estat creat amb dependència estreta i tendra de l’Esperit Sant.
I és justament en aquesta dependència on la creació troba la seva estabilitat i seguretat: per tant, podem confiar en l’Esperit Sant i confiar-nos plenament a ell.
– L’Esperit Sant és la «vida de l’Església»: per a Newman, l’Església és «un gran far encès» a la muntanya. I qui l’ha encès? Qui el manté encès?
L’Església va néixer i segueix viva gràcies a la presència i l’obra de l’Esperit Sant. Per això diem amb raó que el «temps de l’Església» és essencialment el «temps de l’Esperit Sant».
L’Església ha estat fundada per Jesús però és confiada, per el mateix Jesús, a l’Esperit Sant, qui n’és el verdader guia. Pere és guia, però només si resta en comunió amb l’Esperit, si es posa a l’escolta de l’Esperit.
Així doncs, quin és el paper de l’Església?
L’Església és una mica com l’escala entre el cel i la terra que el Patriarca Jacob va veure al seu somni. És a dir, l’Església, seguint l’obra del Salvador, no fa més que restaurar la comunió entre Déu i l’home.
Però l’«escala» entre el cel i la terra només és una eina per arribar al destí. Per tant, no hem de posar l’èmfasi en l’instrument sinó en el punt d’arribada.
És més, l’Església actua com un instrument eficaç i autèntic del camí correcte cap a Déu, no quan es gira cap a si mateixa o cap al “seu” Déu, sinó quan s’involucra en aquesta obra i dirigeix la seva atenció cap a la multitud interminable d’homes, dones i nens, que tenen fam del pa material i espiritual.
Aquí ho tenim: l’Esperit Sant és el motor que empeny tota la humanitat en el seu impuls vertical cap a Déu, mentre que l’«escala», l’Església, és la facilitadora d’aquest impuls, en el sentit que l’Església, a qui li ha estat donat el do de la plenitud del poder de l’Esperit Sant, ofereix a la humanitat el camí segur i vertader per poder assolir la seva meta.
– L’Esperit Sant és la «vida de la nostra ànima»: és el «Paràclit», és a dir, el defensor i el consolador de la nostra ànima, que habita en nosaltres i ha pres possessió de la part més íntima i profunda del nostre esser.
Això ho va produir el Sagrament del Baptisme en nosaltres!
Però, si aquesta presència de l’Esperit Sant és verdadera, llavors podem dir que no només la nostra ànima sinó tot el nostre esser ha estat transformat en temple del mateix Esperit Sant, en lloc on Ell habita i vol viure perquè és l’Esperit de l’amor. El beat cardenal Newman va pregar així, en aquest context: “El dia de la Pentecosta vas baixar del cel en forma de llengües de foc… El foc etern i no creat, per mitjà del qual les nostres ànimes viuen i es fan dignes del cel».
Només la Mare de Déu va entendre el misteri de l’Esperit Sant, especialment des del dia de l’Anunciació. Però a partir d’aquell dia, passant per tot el que es va haver d’enfrontar, juntament amb Sant Josep, potser podem, en la nostra devoció cap a Ella, afegir també als nostres títols amb els que l’invoquem i les lletanies: Maria, dona moguda per l’Esperit Sant.
Aquest títol, «La dona moguda tan sols per l’Esperit Sant» encaixa perfectament en l’espiritualitat mariana que cultivem aquí a Medjugorje, on honorem a Maria coma Reina de la Pau i de la Divina Misericòrdia: la pau i la misericòrdia són dons exquisits i el fruit preferit de la presència i de l’acció de l’Esperit Sant.
Font: www.centromedjugorje.org
Clica aquí per imprimir.
