El Doctor Csokay András, vingut d’Hongria, va donar el seu testimoni el dia 2 d’agost, en el programa matinal del Festival de la Joventut: “Us saludo amb gran alegria i és un plaer estar avui una altra vegada davant vostre, al cap de nou anys. M’agradaria parlar-vos de la fe, aquesta fe en creixement constant. També voldria destacar que tot és per bé per als qui estimen el Senyor, tal com deia l’apòstol Pau. Estem envoltats de moltes preocupacions i dificultats; i no em refereixo només als darrers esdeveniments tant tràgics que han succeït a Europa, ja que el dimoni porta a terme destruccions molt més grans i fets terribles tot valent-se de persones posseïdes pel mal. La causa no és l’ateisme: els mals esperits neixen de la nostra indiferència cap a Déu i és aquí on s’obre l’escletxa per la que penetra el mal. La destrucció més gran es reflecteix en els 4.000 avortaments que es produeixen a Europa cada dia. A cada país del món –també diàriament- s’avorten 130.000 nens. Són els nostres metges qui els practiquen. Som com l’endimoniat de Gèrasa. Podem controlar aquests mals esperits? Sí que podem. Recordem Jesús, quan els dimonis li demanen que els enviï als porcs i un cop a dins es llencen pendent avall cap a l’aigua. Fou llavors quan digué als seus deixebles que en aquests casos no n’hi ha prou amb la pregària sinó que també és necessari el dejuni. A través dels vidents, la Mare de Déu aquí a Medjugorje ens diu exactament el mateix. Cadascú de nosaltres té el poder de viure una experiència mística cada dia, quan escoltem i reconeixem en el més profund de nosaltres a Crist viu i la Verge Maria –cosa que només aconseguirem, sense cap dubte, mitjançant el dejuni i la pregària. Aquesta és la nostra realitat. És molt important que la nostra experiència espiritual no afegeixi res del que s’ha dit a l’Evangeli i al Catecisme de la nostra Església. És a la creu on podem discernir d’on ve aquesta veu interior, si ve de Jesús o no. Tots podem estar de part del mal, actuar i convertir-nos en l’endimoniat de Gèrasa. Jo vaig estar en aquest camí quan, en la meva llibertat, vaig abandonar la fe que m’havien transmès en la meva infantesa, vaig perdre l’estabilitat espiritual i em vaig convertir en el fill pròdig. Vaig participar en avortaments i vaig cometre adulteri. Vaig ser còmplice de l’assassinat del meu propi fill. Em vaig convertir en un metge horrible, en un pare horrible i en un marit horrible.
Però el tomb més gran que va donar la meva vida fou als 16 anys. Llavors vaig conèixer la meva dona –avui és aquí amb mi-. Com la majoria dels joves vam anteposar la relació física a l’espiritual tot i saber que no estava bé; però ens vam deixar portar per les emocions i vam deixar d’escoltar Jesús. Como tants d’altres joves, també ens vam allunyar de l’Església i vam deixar de pregar. Van passar els anys, vam tenir fills i tot anava bé. Jo era com un esportista que està molt en forma però que deixa d’entrenar i de practicar –en la pregària i la confessió. Llavors, quan menys t’ho esperes, arriba el dia de la competició, comencen les lluites i t’agafen totalment desentrenat. A mi em va vèncer el dimoni.
Quan tenia 32 anys, el mal em va absorbir completament: vaig començar a ignorar la meva pròpia família, el sagrament del matrimoni, anava de festa en festa, bevia, em vaig tornar arrogant, egoista… I com a metge, com ja us he comentat abans, vaig participar en l’assassinat del meu propi fill, fruit d’una relació extramatrimonial. Vaig anar caient cada vegada més baix, vaig deixar la meva dona i vaig marxar de casa. Però la veu silenciosa de Jesús, la veu de la meva consciencia em seguia allà on anés. Em sentia fatal en aquella vida que m’havia creat. Volia tornar a la casa del Pare i finalment ho vaig aconseguir, després de molts intents. Vaig rebre el perdó setanta vegades set i per fi vaig poder pronunciar aquestes paraules: “Senyor Jesús, tingues pietat de mi. Estimada Verge Maria, vine a ajudar-me”. Necessitava molt i vaig rebre molt. Van passar molts anys –jo en tenia 42 en aquella època. Fa 9 anys, quan vaig parlar en aquest mateix lloc, vaig poder donar testimoni de com Déu m’havia tret del pou més profund. Vaig rebre aquell do gràcies a una experiència mística que vaig tenir el 1998. Mentre pregava als peus d’una gran creu, vaig poder veure el Senyor que assentia amb el cap i em deia les mateixes paraules que a la dona adúltera: “Ves i no pequis més.” Aquest fou el meu camí a Damasc i la meva vida es va il·luminar completament. El nostre matrimoni es va transformar, l’amor infinit es va restaurar i ambdós vam tornar a formar part de la trinitat amb Jesús. Vam tenir dos fills més, tot i que aleshores ja teníem 47 anys. Professionalment vaig millorar moltíssim, va augmentar el meu èxit i la meva creativitat i tots els meus invents i idees noves van néixer mentre resava el Rosari.
El 1998, mentre operava una nena d’un traumatisme cerebral sever, vaig pregar durant l’operació i se’m va acudir una idea que ha arribat fins i tot a desenvolupar un nou mètode quirúrgic, molt utilitzar actualment i reconegut internacionalment. De fet, els nens amb traumatismes cerebrals es recuperen molt millor. Més tard vaig desenvolupar nous invents en el camp de la cirurgia vascular cerebral. En aquests casos seria molt més senzill parlar del poder increïble del rosari, ja que vaig poder ser testimoni de moltes curacions, tant físiques com espirituals, de diverses malalties, alcoholisme, addicció a les drogues, pecats contra el matrimoni, la família i els veïns… Aquest va ser el meu cas. Fins podria dir que és diferent quan ets una persona religiosa i t’arriba el dolor i el patiment. Sempre he admirat el Nick Vujicic, un australià que va néixer sense cames ni mans i viatja per tot el món donant testimoni de l’amor de Déu. Vaig pensar que era meravellós però que no em volia canviar amb ell. Llavors, quan la meva vida va canviar, i d’això fa dos anys i mig, ja no m’hauria importat canviar-me amb en Nick. Déu em va ajudar fins a aquest punt, i volia compartir-ho amb vosaltres. És molt més dur fer una cosa així.
En un accident molt poc habitual i tràgic vaig perdre un fill de 10 anys, que va estar assegut aquí al meu costat en el meu testimoni anterior. Era un nen que pregava amb alegria, era escolanet i tenia una fe en Déu impressionant. Anava al col·legi, era esportista, li agradaven els balls tradicionals i era un bon estudiant. Com tots els altres nens, era juganer i mai no vam sospitar que la seva epilèpsia lleu de jovenet, li tornaria a sortir.
Un dia d’hivern vaig trobar el meu fill ofegat a la piscina del jardí en 20 cm d’aigua, el dia que feia 10 anys i coincidint amb la Festa de la Presentació de Nostre Senyor. De res no va servir una hora de reanimació desesperada… Fou com si pogués sentir el dimoni riure’s de mi quan mirava les seves mans petites i blanques que suraven per sobre d’aquella aigua bruta i freda. Jesús mai no ens abandona, ni tan sols en els pitjors moments. Després d’intentar reanimar-lo, vam resar el rosari i vam donar gràcies a Déu pel temps que ens l’havia deixat. Però aquesta només era una pregària que sortia de la nostra ment i de la nostra voluntat. El tercer tipus de pregària important que ens faltava fer era la de les nostres emocions. La meva dona i jo sabíem que no podíem donar la culpa a Déu del que havia succeït. Tot i així, mentre el reanimava, vaig cridar: “Senyor, si us plau, permet-li ser un petit Llàtzer o el nen de Naim”. Però vaig poder comprovar que res no canviaria. Déu també ha creat certes limitacions, especialment quan permet el dolor i la mort d’un nen. Per això, nosaltres, els humans, veiem aquestes morts com quelcom de terrible. Jesús ens va prometre que els nens se n’anirien directament amb Ell ja que són criatures innocents i gaudeixen amb Ell de la seva Glòria Eterna, d’una felicitat impossible de comparar amb les alegries humanes i amb la serenitat. El Senyor va posar els seus ulls en mi i em va fer un regal meravellós. Una vegada, durant l’Adoració del Santíssim a la Basílica de Budapest vaig poder veure Jesús amb el meu petitó: Jesús, a qui vaig poder veure clarament com en el Sant Sudari de Torí, abraçava el meu fill per les espatlles mentre vaig sentir el meu fill Marcika que em deia: “¡Sí papa, és veritat el que estàs veient!” No era la primera vegada que escoltava aquella veu, ja que el dia que vam incinerar el meu fill, el vaig sentir que em deia des de l’altra banda de la carretera: “Papa, viu en pau, que vaig caure als braços de Jesús, no pas als de la piscina”. I tot i així, com a pare i com a metge vaig estar perdut uns quants mesos. Una vegada, mentre jugava a tenis amb el meu fill gran, vaig veure un nen que s’assemblava molt al meu fill que havia mort, amb qui també solia jugar a tenis. En aquell moment vaig poder sentir novament la meva fe al nivell de la meva ment i de la meva voluntat, sense emocions, ja que no podia sentir emocionalment Jesús. Aquest sentit de la cristiandat no és fàcil i no ens pot transmetre l’alegria de la resurrecció. Vaig pregar i vaig dejunar molt, i Jesús em va increpar: “¿Però que no saps que és aquí amb mi?” Hem de baixar al més profund de nosaltres i pregar, confessar-nos, dejunar, la Santa Comunió, la Bíblia, tal com ens convida la Mare de Déu aquí, a Medjugorje. Mentrestant, necessitem trobar la força per lluitar contra aquests mals pensaments. No fugim. A vegades ens cal un xoc frontal amb nosaltres mateixos. Sóc conscient que parlem de la nostra fe però som incapaços de seguir el camí en el que vivim veritablement amb Déu.
Sempre ho volem controlar tot i li demanem al Senyor que ens ajudi. Diem: “Que es faci la teva voluntat”, però sempre posant la nostra per davant. Correm el risc de caure en l’arrogància espiritual. No vull seguir utilitzant Jesús, vull estar amb Ell, viure en Ell. No ens allunyem dels nostres essers estimats que es moren perquè quan estem en Crist, sempre estem amb ells, sempre estaran a les nostres vides. El seu record constant ens reconforta molt. Com a pregària a Jesús podem aprendre a dir: “Senyor Jesús, tingues pietat de mi, que sóc un pecador”. Sant Pau ens va dir que sempre hem d’estar en oració i que tot és per un nostre bé, fins i tot la mort d’un fill. Visquem en l’alegria de la Resurrecció, contagiem-la. Amb Jesús i Maria podem canviar el món.”
Font: Fundación Centro Medjugorje
Clica aquí per imprimir.
